El Racó de Cristòfor

14 Abril 2012

L’ONCLE MASSA PER VICENT “L’ALFONSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 18:00

Açò era u de l’Alcudia de Crespins que en tenia molts i com que la crisi apretava prou, els fills tot era dir-li:
– Pare, podria partir l’herència i així amainaríem un poc la necessitat
I el pare sempre els deia:
– No patiu fills que hi haurà massa per a tots
Total que no se sap si fou per mort natural o “mal d’ull”, a son pare un dia se’l trobaren mort. En anar a soterrar-lo, com que a casa no trobaren diners ni res, obriren el taüt i es trobaren un escapre i una maça amb una nota que deia:
                                                          “Ja vos ho deia fills, que hi hauria massa per a tots,
                                                                          ja podeu començar a treballar picant
                                                                                  i voreu com trobeu els diners”
El que volia dir el vell era que s’ajuntava tot: els que no podien treballar perquè no trobaven treball i els que no volien treballar i viure de la mamelleta; dit d’una altra manera, es torna a juntar la fam amb les ganes de menjar-s’ho tot.

Anuncis

COSETES DE PICASSENT PER “PEP EL BLANCLUSET”

Filed under: Dites — cosesdepac @ 17:56

“Vent de mestral ni peix ni pardals”

“Vent de Garbí calma al matí”

“Animal que no fa fem, fora de l’estable”

“Benifaió, es mengen la figa i es deixen el mugró”

“Si vols a Deu pregar, fica’t en la mar”

“Si vols criar-te bo i sa no abuses de lo que tens a la mà”

“Si vols criar-te bo i sa, la faena d’avui guarda-te-la per a demà”

“Animal que no conegues no li toques la cua”

“Si vols saber un altre qui és, dona-li mando i diners”

“Cap caçador caça sense gos”

“Menge a Cullera i m’assente a Silla”

“Navarrés l’aigua a l’inrevés”

“A Beniparrell cadascú per a d’ell i el primer sol”

“Els deutes són amors que paga el món i no són els millors”

“Amb raó o sense raó tancaren a un home a la presó”

“Aquesta xica va carregada de pit”

“Home sóc, que pixe dret”

“No saber fer ni la o en un canut”

“De forment, ni un gram” (No tenir trellat)

“Haver trencat poques cadiretes a l’escola” (No haver estudiat)

“Això és com si cagares cap a dins o com si menjares peres i les cagares senceres” (Fer una cosa que no te remei, no te va aprofitar de res)

“Qui tot s’ho menja d’una tot ho caga d’una”

“Tú saps quin és el millor pa del món? El pa rús”

– Que aprofite
– Gràcies
– Menjar que haguera i a cada galló un mos *
* “Menjar caguera i cagalló un mos”

COM ENS DIVERTIEM ABANS PER “JUAN EL BONILLO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 17:43

Quan jo tenia quinze anys, ja veus si en fa de temps, perquè ara en tinc vuitanta-huit, als pobles on hi havia estació la gent solia anar a passejar. Me’n recorde que a  Saragossa, què és on anarem quan jo em vaig cassar, i a molts pobles d’allí també tenien eixa costum.

 Clar en vindre la guerra tot s’acabà i en acabar-se m’amprenguerem a anar a passejar a l’ermita durant una llarga temporada. Després canviàrem al Carrer Nou que li deien “l’acera de l’amor”: allí anàvem tota la gent a fer conquistes i coses d’eixes durant prou de temps.

 En acabant fou quan “Mandao”  tenia la pista de ball “L’Om” a l’entrada del poble, on estava l’om baixant al barranc cap al molí. La pista estava a l’aire lliure, per tant anàvem a l’estiu, quan ja feia bon oratge. La gent que no volia anar al ball, anava al pont a passejar.

Per a entrar a la pista de ball les dones no pagaven sencillamente perquè la gent tenia pocs diners i sino no n’entrava ni una. I aquestes no paraven d’entrar i d’eixir, i així elles anaven farolejant a vore a quin home veien que fóra del seu gust per entrar a ballar. Els homes sí que pagaven un duro per l’entrada.

Hi hagué un diumenge que “Mandao” es posà  fort perquè les dones pagaren dues pessetes. No va entrar ningú i es tingué que posar a la porta cridant “les dones debades, les dones debades”. Els homes tornaren a entrar però elles eixe dia ja no vullgueren entrar.

També, entre setmana, la dóna que volia anar al cine no pagava si anava acompanyada d’un home, perquè el cinema valia una pesseta i igual que per al ball, la gent no en tenia.

De cinemes hi havia el “Royal” que estava on està Bancaixa al Carrer Nou, el “Colon” que encara està i el de “l’Abadia” que era parroquial; que per cert, el teu iaio Pasqual, per part de ton pare, estava d’aposentador i tenia el geni molt curt.

A l’estiu, el de l’Abadia feia cinema d’estiu però on tanquen els bous al costat dela CasaBenlloch.Em recorde d’una nit que feien “Espartaco” que anàvem la meua dóna i el meu major, el teu iaio Pasqual no els deixà entrar i es posà ferm a la porta perquè el meu major no tenia l’edat.

 * Juan “el Bonillo” va faltar i  vull donar-li  les gràcies per les seues converses i aportacions al blog.

9 Març 2012

SEMBRAR CACAUS PER “PEP EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:46

Allà al mes d’abril o maig llauraves el camp amb l’animal i feies un solquet. Darrere anaven dos homes que portaven nugat a la cintura un sac de tela acabant en forma de mesureta i anaven tirant el cacau dins del solc que feia el forcat perquè el animal anava més apresa. Així tot el camp. I després passàvem l’entauladora plana i tot el cacau es quedava tapat.

També se sembrava a colpet, amb un lligó hortelà. Pegaves lligonà, tiraves els grans i en llevar el lligó es tapaven. Tiraves dos o tres granets. Intentàvem sembrar quan l’aigua havia fet bona saó.

Als deu o dotze dies eixia i s’havia de birbar i rascar. De menut es  regava poc; quan tenia un pam ja es regava amb més normalitat. Al mes d’octubre s’arrancava.

Mitja fanecà (420 metres) corresponia a un jornal, depenent de lo gran del camp la quadrilla era més o menys nombrosa.

El cacau es deixava estés al solc per a que s’assecara i als tres dies anàvem a expolsar-li la terra i feien gabelles. Als quatre o cinc dies ja venien les dónes i escampant un rotgle gran amb mantes, que era una era provisional, portàvem cadires xicotetes i contra la cadira, dretes, espolsàvem el cacau.

Mentres, els homes anàvem portant les gabelles al costat de les dónes, abastint cada home, de cacau, a quatre o sis dónes.I altre home arreplegava el cacau que quedava espolsat i el portava a cabassos a un altre, que en un garbell, tirava a racó, l’aventava i separava les pallorfes de les capelles. Els posava en sacs i el portava a l’era a secar-lo. S’escampava i amb els peus o un rasclet de fusta s’anava girant. I quan estava sec es tornava a envassar en sacs i es portava a la cambra.

I si el patrono era molt agarrat, agafava quatre o cinc quilos, el torrava i se’l menjàvem per a berenar.  

Per a sembrar a l’any següent s’apartaven tres quilos per fanecà, deixant-lo escampat. I aprofitant el mal oratge de l’hivern, s’apujava a la cambra i es pelava per a deixar-lo a punt per a tornar-lo a sembrar.

PARTIR ELS TERMES PER “TXETXU” DE LES USERES

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:34

A les noces de plata d’uns amics al Camping “Serra Natura” d’Enguera, amb un mig amic de Les Useres que feia una caterba d’anys que no columbrava m’he topetat. Aguaita per on, com es partiren el terme Les Useres i Atzeneta del Maestrat m’ha contat.

Diuen els majors dels dos pobles esmentats que per partir el terme en dues meitats les autoritats de Les Useres i Atzeneta acordaren eixir dels seus pobles a la vegada caminant i en trobar-se, el terme meitat per meitat, quedaria repartit.

Va passar que a Les Useres eren ateus; i a Atzeneta, com que eren beatos, fins que no acabà la misa no començaren a caminar. Aleshores, en trobar-se partiren com havien quedat i és per això i des d’aleshores que el terme de Les Useres és més gran.

13 gener 2012

EL RELLOTGE DE DON BRAULIO, PER LUIS “DE SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 19:07

A les nou entràvem a l’escola i anàvem tres o quatre amics junts. Igual donava que fora dimecres, que divendres que dilluns; sempre que entràvem a l’hora i anàvem tots raonant, ens trobabem a don Braulio i sempre el teníem davant.

Portava un rellotge penjat i deia que era un “Roscof”. Com que ningú el coneixia, tots li pagàvem a poc. Però una vegada de matí, al eixir-nos-en d’allí, u dels del grup que tenia la paraula li va dir a don Braulio:

Don Braulio, a vore si es lleva el rellotge perquè sino , moltes vegades es queda dormint.

Vosaltres no es cregau que jo estic dormint, que jo estic mirant-vos a tots.

Ara aplega el sendemà i per a saber la veritat s’acosta el qui ho deia, i ho digué meitat per meitat:

Avui sí que eixirem prompte al pati, d’això m’encarregue jo.

I un altre li contesta:

No la lies, que anirem al cantó

I aleshores don Braulio, assegut al costat de l’estufeta, de quant en quant ajocava i donava alguna “cabotaeta”.  I aquest que s’alça, li lleva el rellotge i li l’adelanta tres quarts. I quant estàvem tots asseguts com aquell que va sofrint, pega tres colps de gola, com aquell que estava tosint. Aleshores es desperta don Braulio i aguaita el rellotge i diu:

Al pati tots!

Eren les 10:30 hores quan s’assabentà. Hi hagué repartició d’alguna que altra galtada, però ell no va saber qui li havia fet la putada.

5 gener 2012

EL TIO MATEM DE REIAL DE MONTROI PER FEDE “EL CARABASSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:23

Açò era un home de Reial de Montroi que era fadrí i li deien el “tio Matem”. Tinc entés que aquest malnom li ve perquè quan son pare el cridava de bon matí per anar a treballar al camp, ell li deia:

– Pare, mate’m, mate’m si vol però deixe’m dormir un poc més.

Vaja, que es veu que era prou manter.

 

Cristòfor: d’eixos ni han a tots els pobles. Ací a Picassent un dels més coneguts és “el Caram”. Per això solem usar l’expressió “t’agrada treballar menys que al Caram”.

Cosetas de Villar del Humo por una anciana del pueblo

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 15:59

EL CURA QUE SE QUEDÓ A PELO

Esta historia los viejos del pueblo también la cuentan en versión “mujer montando”

Como muchos sabréis en aquellos tiempos muchas mujeres y hombres no utilizaban ropa interior con suficiente protección para estos casos; vaya, bragas y calzones.  Este cura yo no sé si los llevaría, pero por muy religioso que sea uno, cuando le tocan tanto “los huevos” termina cagándose en cosas no deseadas.

Total que se tenía que ir desde Villar del Humo a otro pueblo a decir misa y se le escapó el burro y perdió la manta y la albarda.Encontró el burro pero tuvo que hacer el resto del camino a pelo. Y claro, con tanto roce al final se escoció.  Aunque iba a dar misa hubo un momento que ya del dolor iba diciéndo:

– “Me cago en Dios, el burro de los cojones”.

 

LA DE LAS CASTAÑAS

Había una pareja de novios en Villar del Humo y él fue a recogerla para ir a misa. Pero resulta que ella ya había cogido el camino para ir hacia la Iglesia. Se ve que ella durante todo el tiempo iba levantando la pata y diciendo:

– “Toma castaña, toma castaña”.

Por lo que se ve iba floja de gases.

Y a poco de la Iglesia, ella lo abarruntó a él, y al girarse le pregunta:

– “¿Pero es que llevas mucho detrás mía?”

– Pues mujer, desde que has puesto la parada de castañas.

 

MAS COSETAS

“Pablo se casó en San Pablo

cojo, manco y corbado

que tal sería la novia

que Pablo fue el engañado”

 

“No creas que si te casas

te tengo que aborrecer

que puedes quedarte viuda

y volverte a pretender”

 

“Si joven viene a enviudar

anda sin pereza alguna

pero si se vuelve a casar

resulta hasta con reuma”

 

“Tirador de escopeta

y cazador de hurón

no reñiran los hijos

por la partición”

 

“Cien patos, metí dos en un cajón

¿cuantas patas y picos son?”

Cuatro patas y dos picos son.

 

“Hasta San Antón, aguinaldos son”

17 de enero

 

– “¿Me habéis pedido algo para Reyes?

– ¡Sí!

– Un “correquetecagasynomeas” te voy a pedir

 

“Por la mañana, patatas,

al mediodía, también

y por la noche,

si no hay olla,

patatas en la sartén”

 

– ¿Qué hay para comer hoy, madre?

– Tres platos variados, hijo. De primero, patatas. De segundo, patatolas. Y de tercero patatas solas. ¿Te gustan hijo?

– Sí, madre.

 

– ¿Padre, qué hay para cenar?

– Mierda frita.

– ¡Uy! Pues va usted a perder el aceite porque no va a comer nadie.

 

JUEGOS DE CARTAS DE PEQUEÑOS EN EL PUEBLO

“Una, dole, tele, catole, quile, quileta

estaba la reina en su silleta,

vino Gil, apagó el candil,

candil, candol,cuentalas bien

que las veinte son.

Escurra el aceite,

que escurra el tambor,

que baje la niña

del remecedor;

si no baja pronto

que le den, que le den

con el rabo de la sarten

con migas y con miel.”

13 febrer 2011

ELS QUINTOS DE LLANERA, PER VICENT L’ALFONSET

Filed under: General — cosesdepac @ 18:55

Açò em varem dir a mi que passà de veritat.

Diu que tenien per costum els quintos de Llanera anar la nit d’ànimes a posar una corona de flors a la creu del cementeri, i se’n van anar a posar-la i  el que estava posant-la sent una veu com si li parlaren de dins d’un sifó d’aigua que li diu:

–          Xé, què fas ahí?

I es pegà un bac que es va matar.

La nit eixa la gent tenia molta por. Jo he vist al sendemà gent que no anava mai a missa, omplir-se l’església de gom a gom.

LA GOSSETA DE LA QUINTINA DE LUIS DE “SIDRO”

Filed under: General — cosesdepac @ 18:54

Si la veres a d’ella a casa, que sempre està fregant,

igual va darrere que davant.

La trau a passejar i la gosseta ja ho sap

en quan la veu en la cadeneta, enseguida li alça el cap.

Ix amb la gosseta al carrer i van passant les setmanes

i quan va per ahí, totes les que es troba pel camí

per a d’ella són germanes.

Pàgina següent »

Bloc a WordPress.com.