El Racó de Cristòfor

31 Desembre 2009

SEMBRAR CIGRONS PER “PEP TOTXENA”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 15:33

A últims de gener o primers de febrer se sembraven els cigrons. El primer que es feia era xerugar i mantornar. També amb la rella es podia passar el camp fins a dues o tres vegades per a que la terra es poguera solejar i airejar.

 Per a fer els solcs usavem el forcat (que també el gastavem per a llaurar la vinya, sembrar els cigrons i fesols, pèsols, cacau, dacsa, etc).   Darrere de l’haca i el forcat anava un home sembrant, és a dir, tirant les llavors, aleshores no es regava perquè era secà, no hi havien motors ni sistemes de reg; encara que plovia més que ara, la majoria del terme era secà.

 Una vegada els cigrons sembrats, els teniem que birbar una o dos vegades segons la brossa que es fera al camp. Jo vaig nàixer a l’any 1934, als vuit o nou anys n’estava cansat d’anar a birbar cigrons. Els vells deien que la rella portava una fonteta a la punta per a conservar la saó (és el temps que es manté la terra humida, com més plou més saó fa). Perquè un camp, si el llauraves tres o quatre voltes sempre conservava millor la saó que si el llauraves dos, i sobretot, si hi havia rosada.

 Ja a últims de juny, quan la mata estava seca i la capella es feia tota blanca, volia dir que el cigró estava ben granat, i aleshores els arrencaves. Els portaves a l’era o al corral de casa, els estenies a terra i els picaves a colp de forca i ells se separaven de la palla. En acabar arreplegaves tot el cigró que encara estava dins de la capelleta i fent un toll de 10 ó 20 centìmetres amb els cigrons, els tornaves a picar amb la forca o amb una branca. I  així esclafien i obrien les capelles  eixint els cigrons.

 En aquell temps, et parle de 1945-1950 més o menys,  la majoria del terme era secà. A la part baixa del Realó hi havia algo d’horta i se sembrava cacau. Terrabona, El Plà, Devadillo i La Coma també era tot secà.  A la banda alta del Realó hi havien vinyes, garroferes, ametlers i oliveres . A la Serra i la Soroixa havien cigrons i pèsols, també blat, ordi i civada per a fer pà.

 Alguns anys el blat es feia tisó (negre) i el tiravem. El blat feia el pà més blanc i el ordi més moré, quan el segavem el pujavem en sacs a la cambra i els dies que plovia aprofitàvem per a triar-lo separant el bo del roín.

 De cigrons, cacau i fesols, el que en tenia molts el venia.

REGAR AMB LA TAHONA, PER PEP “EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 15:31

La tahona era una mena de caixó llarg d’una llargària d’un metre i mig aproximadament, amb els laterals de fusta. La banda de l’home sense fusta i eixint de la base del caixó portava dues fustes planes i baix, al cul, enmig duia un travesser  amb unes anelles, una a cada costat, de ferro, corda o fusta per a facilitar el desplaçament de la tahona sobre la sèquia per a poder voltejar-la ja als solcs.

 Normalment, l’aigua dels sequiols estava molt fonda i açò s’empleava als camps xicotets per a plantar hortalisses per a casa, com per exemple encisams, bledes, tomates, pimentons, albergines, bajoqueta, etc.

 De tahones hi havien de varis tamanys, depenen de la corpulència de l’home que la voltejara. La tahona es recolzava damunt del costat del sequiol que donava al camp escabussant-la i quan s’omplia, s’agafaven els dos pals que s’usaven per enfonsar-la al sequiol i es voltejava a la banda del camp.

 La que gastava jo li cavien uns setanta o vuitanta litres. El tamany també anava en funció de la grandària del camp.

 Algunes dones també regaven amb la tahona, però normalment era per a regar camps de menys grandària o per a usar tahones més xicotetes.

 Aquestes tahones se les feiem nosaltres amb fustes velles, normalment de pi que era més lleugera.

27 Desembre 2009

BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 5ª PART I ÚLTIMA

Filed under: Textos — cosesdepac @ 20:39

Per lo que es veu la carn morta que ella deia havia reviscolat amb força i en acomiadar-se ella li preguntà:

  • Bé no m’has dit com et dius.

  • Blai, nebot de piu de ferro, respongué ell.
  • Ara ho entenc, digué ella, el per què anaves tant be servit. Al teu oncle, algunes companyes meues, d’eixes que volen i piquen el coneixen be.
  • I tu, com et dius?

  • Jo, Virgínia.

  • M’agrada eixe nom.

  • Ens tornarem a vore en altra ocasió?, preguntà ella.

I ell que era graciós li respongué:

– “Ara tens l’ocasió de portar-me els ous a l’estació”. No patisques de d’ocasions en tindrem més. Per què l’hort que s’ha plantat n’hi ha que regar-lo a sovint, si no se seca.

Aleshores es besaren, s’abraçaren i els dos mogueren molt contents.

Temps després, es coneix que a d’ella li provà la vida fora del monestir i deixà els hàbits. I ell continuà dedicant-se a les cabres i a fer coses d’espart per a vendre-les.

BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 4ª PART

Filed under: Textos — cosesdepac @ 20:30

Quan la serp ja mogué, i se n’adonaren de la situació es quedaren els dos en silenci. Ell estava blanc com la calç i ella roja com una tomata. Aleshores ella començà a notar una escalfor molt intensa i ell se n’adonà que els vint-i-quatre centímetres estaven durs com una pedra. Com que era estiu i ella portava pocs corfolls, ell que notà com els mugrons d’ella es posaven durs com a cigrons, començà a refregar-se amb les seues parts, la monja gemegant i conforme va poder començà a dir-li:

  • Això és carn morta, xiquet. Això és carn morta, tornà a repetir.

Entre ell que portava bragueta d’aquestes sense cremallera i ella que no portava bragues, quan vullgué adonar-se’n ja tenia dins els vint-i-quatre centímetres fins al mànec. Aleshores ell amb eixes mans d’artesà esparter que semblaven entauladores, li agafà la rabasa per les natges i ella que ja tenia els ulls blancs de plaer començà a bombejar amb força, amb tanta que el feu caure de cul i entre gemecs i rises ella li deia:

  • Redéu, que trompellot que ets.

I ell conforme va poder va aguantar l’apretó diguent-li:

  • No patisques xiqueta que t’aplomaré ben aplomà, te n’aniràs en el saquet ben carregat, t’aviaré ben avià, t’aviaré el fardel, t’ho arreglaré ben arreglat.

Quan ja portaven una bona estona pegant-li li vingué a d’ell i va i li amolla el bàrbar:

  • Ara vullguera jo que això em durara una hora encara que les cames se me quedaren engarrotades.

I en separar-se ella d’ell, perquè es veu que amb tan gran ferramenta ja tenia la pericotxa coenta, a d’ell se li havia posat que semblava un rave, tota morada, perquè entre que era la primera vegada i els rinxols d’ella que semblaven fils d’aram li havia fet l’efecte com si s’haguera refregat el piu contra un fregall.

També es va queixar dels morats de la culada, aleshores ella va traure una ampolleta d’oli amb “pericó” (eixa flor groguenca que té poquets rotgles i s’agafa al maig quan està ben florida, i es posa quaranta dies amb oli verge fins que es fa roig i que aprofita per a tantes coses) i li féu fregues per tot el cul per a que li se n’anaren els blaus.

Aleshores ell li va agrair.

BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 3ª PART

Filed under: Textos — cosesdepac @ 20:24

No tardà massa, als dos dies va tornar i aquesta volta, com que en fer cap a la font del margalló no va columbrar a ningú, aprofità per arrencar espart. A eixa partida n’hi havien bons rotgles d’espart. Arrencaria unes quantes garbetes, el couria i el picaria per fer-se unes espardenyes noves.

Ja portava una bona estona amb l’espart quan va barruntar una monja que anava a la font a per aigua. A una mà portava un cànter i a l’altra una botija: l’aigua del cànter per cuinar i per a llavar-se, la de la botija per beure.

  • Aquesta és valenta, està forta però pega en baixeta, va pensar. Què collons es digué “dona xicoteta, figa gran”
  • Bona vesprada, bon home, digué ella.
  • Bona vesprada, senyoreta, respongué.
  • Senyoreta no, nosaltres ens deguem al nostre senyor.
  • Doncs això d’emplear-se i de servir a un home que no es pot tocar, deu fer passar molta gana.
  • Eixes qüestions carnals per a nosaltres son pecat. Nosaltres no tenim necessitat d’eixes coses, digué la monja.
  • Això ho diu vosté perquè no ha tastat la mel.

Aleshores en vore que la monja s’incomodava i es posava roja, ell ho deixà estar. I en traure’s unes carlotes de la nansa li’n va oferir a la monja. Com que la font no es veia des del monestir i no hi havia ningú més furonejant ( es diu de les persones que van esquadrinyant com els furons als caus) a prop, ja que el xicon era molt templat i li va fer gràcia li acceptà el detall i estiguent u enfront de l’altre xarrant aguaita per on ella que ve una serp “camalera” (ho usem per fer broma be a homes o a dones, no existeixen) pegà un bot i va anar a parar a braç d’ell. Com que la serp no se n’anava ella no parava, espatarrada com estava i penjada del coll d’ell, de moure’s.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.