La transformació del terme per la vinguda de la taronja, per Mariano el Café (1ª part)

La vinguda masiva i simultània del fruit de la taronja al nostre terme va suposar molts canvis a la poqueta horta que hi havia i molt especialment al secà, i, en concret, a les vinyes amb la perforació de varis pous d’aigua i transformació del terreny per fer camps per a plantar tarongers.

Això que et conte començà al voltant de l’any cinquanta. Per trencar les pedres grans per poder fer els camps teniem que barrenar. Això es feia entre dos homes: u aguantava la barrena i l’altre amb un mall de dos kilos la colpejava, i el que aguantava la barrena l’anava girant; de quant en quant es tirava aigua al forat perquè estiguera més mollet i així facilitar la faena de la barrena.( * Barrena: mena de broca grossa i llarga.)

També li posavem una sola d’espardenya amb un forat empiulada a la barrena per a que l’aigua no ens esguitara al pegar i girar la barrena. Ja una vegada el forat fet es posava un cartutx de dinamita xicotet que es foradava amb molt de compte per un extrem posant-li un pistó de coure que tenia un forat on es posava la metxa, de llarga segons la grossaria de la pedra i lo lluny que quedava el lloc on amagar-se. Quant més dura era la pedra millor esclafia, i si era molt molla la força de l’explosió se n’eixia pel forat.

Després trencaven els cudolls de pedra a colp de massa per abocar-los a cabassaes junt a la terra a les regates que feiem per traure terra bona.

Baixar al poble a per medicines, per Pasqualet el ploró

Al meu iaio li deien com a mi, Pasqualet, però quan algú es dirigia a d’ell diguent-li el ploró s’encenia en flama; tenia el geni curt.

T’ho vinc a dir perquè els meus iaios tenien un camp a la sènia la Xurra. La sènia era d’ells i de lo que plantaven en ella vivien. També anaven a vendre alguns productes amb el carro i l’haca al mercat de Silla i quan tornaven treien aigua rodant sènia fins que es feia de nit per poder regar els camps del voltant; i en acabar cap al poble.

La sènia estava a quatre pedres, quatre o cinc kilòmetres des d’ací. A prop hi havien casetes on vivia gent i passà que un dia una dona, d’una de les casetes es va posar malalta i raonant amb l’home, ell li diu a d’ella:

• Escolta, per què no parles amb Pasqual el ploró, per a que quan baixen al poble aquesta vesprada agafes i te’n baixes amb ells?

I la dóna així ho feu. Anà a parlar amb el tio Pasqualet i va i li diu:

– Pasqualet, vosté no em baixaria aquesta vesprada al poble que tinc que comprar unes medicines?

– Doncs, clar que si dona

– És que el meu home m’ho ha dit, per què no te’n baixes amb Pasqualet el ploró?

I aquest li contestà:

• Com que ploró? , això m’has dit? Doncs pots anar fent camí xiqueta, que jo no t’ha de dur.

Vinyac fill

De Pasqualet m’ha impressionat la lucidesa i l’exquisidesa que té per a parlar malgrat tindre vuitanta anys, esments d’ell solts:

• El refranyer és molt bonic però és una llàstima que hui en dia s’estiga perdent.
• El temps tot va madurant-ho tot i com veus jo ja tinc les galtetes roges.

I això que diu que està perdent la memòria, Pasqual és un dels col.laboradors d’historietes de més edat, esperem que s’anime i ens conte més coses que li vinguen al cap.

Els camps en costera de Pasqual el Ploró

No és d’interès tindre camps en barrancs i canyars perquè “ni camps en barrancs, ni casa feta de fang”, ja ho diuen “vora a riu no faces niu, ni a l’hivern ni a l’estiu”.

També antigament quan un matrimoni no cuallava, els majors solien dir “Ni camp en costera, ni dóna forastera”, quan plovia molt s’emportava la terra dels camps i lo que hi havia plantat, també perquè les dones forasteres com no les coneixies podien enganyar-te.

Xarrant, xarrant (per Miguel el Sinsonet)

Xarrant, xarrant amb Miguel el Sinsonet, al bar el Moset, aquestos regals ens ha fet.

“A l’agost figues i most”

“Bona vista tinguem i a l’agost figues mengem”

(Tindre salut per a contar-ho)

“Olla vella, bony o forat”

“No és el mateix sabó que fil negre,

tot és per a la roba, però no és el mateix”

(Entre altres coses, fa referència al treball, segons qui el realitze a vegades resulta una cosa o altra)

“Més val una llapicera curta

que una memòria llarga”

“Arreglo a la gàbia, la cagarnera”

“Arreglo a la barraca, el melonar”

“Viendo el chozo, se ve el guarda”

“Serás buen albañil

pero desde que te vi

con la paleta en la faja,

tu en mi casa no trabajas”

“Cuando se saca y no se mete

antes mengua que crece”

(Pot fer referència al tema sexual,

però també a l’econòmic)

Mal de butxaca (per Nadal fill)

Quantes vegades m’ho haurà dit Nadala mare:

“Quant el mal ve d’Almansa a tots alcança” .-

Molts no sabem esta crisi dels gallets d’on ve, lo ben cert és que aquells que ens han fet creure que podíem viure com ells segueixen “fent de matalafer, fer i desfer” amb els nostres diners. I al voler viure com a rics s’estem quedant en racs (a Alcàsser es diu d’algú que se les dona de ser-ho).
Sense voler frivolitzar perquè ja hi ha a qui se li està acabant la paret, o està passant la mà per la paret, quedar-se net (sense diners), com diguem a Picassent “Molts estem començant a tallar curt”, es a dir, que els números comencen a no quadrar.
També podríem explicar-ho com li passà a d’aquell de Silla que alguns ja coneguem: que li s’allargà la vida i li s’acurtaren els bens, perquè qui per a pobre està apuntant, igual té que córrega o que estiga parat.
No sabem quan tornarem a alçar el cap (eixir d’una situació difícil), en recordant-nos de Santa Bàrbara quan trona, esta ruixada que ara ens ve al damunt esperem ens faça adonar-nos de moltes de les dependències materials que ens hem creat i ens han fet crear-nos els destrellatats que no tenen prou en guanyar “dineros” per a comprar-ho tot, fins i tot la vergonya “que era verda i se la menjà un burro” sinó en guanyar per guanyar que tot ho fan pagar a preu d’or.
Que deshonrats! Mai ho he comprés. Quin sense trellat! Però com deia Vinyac pare: “No patisques fill que mentre tinguem per anar fregint i menjant, no patiu que n’hi haurà massa per a tots, que ja vindrà qui diga la veritat , podem donar gràcies per haver nascut en aquest lloc del món, altres no en tenen tanta de sort”.

Collir taronja en bicicleta (per Pep el del Romaní)

Amb la bicicleta anàvem a collir taronges des del Romaní fins Alzira i Carcaixent. A les sis del matí quan es feia de dia havíem d’estar a la plaça. Ja de vesprada, quant es feien les quatre, si el cap de quadrilla no deia au! li cantàvem:

“El sol ja se’n va a la posta
les gallines al joquer
això és bo per a la toronja
i per als collidors també”

Aleshores el cap remugant, marmolant, estralejant i escarnint, deia:

“Em cague en la mare que tapa
i destapa gerretes d’olives,
Au, xiquets arreplegueu i cap a casa”

I tornant omplia un sac d’agrets o de brossa per als bous.

El tio canuto i els trens (per Ramon el montserrater)

Als anys seixanta i setanta estigueren anant uns quants d’ací de Picassent a la verema de França. Jo solia anar de parella amb un veí del costat que li deien el tio Canuto (Pasqualet que en pau descanse).
A l’agost començàvem a collir el raïm de taula (per a menjar) i al setembre el de fer el vi.
Recorde que un any dels primers que anàvem, en acabar la temporada a finals de setembre, no recorde ben bé per què, el tio Canuto se’m va adelantar i a l’arribar jo a l’estació de trens de Nimes va i me’l trobe encara allí.
Xe, Pasqualet, com és que encara estàs ací? Com és que no has escampat el poll?
Uei, ací tot és preguntar als revisor si ja es pot pujar al tren i tots em diuen el mateix: no sé qué, ni sé quants, ni sé més, “si vous plait “. I clar, com tot és dir-me que si, però que va “ple”, aleshores, com tinc que pujar al tren si tots van plens?
Allò no se m’oblidarà mai. Quant ens vàrem riure aquell dia al pujar al tren.

Algunes dites nostres de Mariano el café

“El sol de Març deixa pedaç”
(Vol dir que el sol ja calfa, i si no tens cura, et marca)

“A Febrer busca l’ombra el gos”

“Si la tronada ve de Matamón amaga’t”

“A Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”

“A Sant Jaume i Santa Anna pinta el raïm,
i a la Verge d’Agost ja està madur”

“Qui no menja després de fart,
no treballa després de cansat”

“A l’estiu la panxa sempre a l’ombra”
Mon pare deia que es una manera d’evitar els talls de digestió
a les hores de més calor quan treballaves ajocat. I també és
una manera de dir que el treball si es fa en crisma,
és molt saludable.

Esment Nadal Fill

Quan anàvem a collir taronja la gent major deien:

– Vores, ni de coca.
Passava al contrari que a la Ribera, hi havia que fugir de les tires de les vores els dies de fred i aire. També perquè era més fácil tallar-se amb les alicates de collir.
A vegades els que no portàvem claus (vol dir no arribar mai tard als llocs i no eixir l’últim) per la finestra de “la Ponderosa”, encara en marxa, tiràvem el cabàs per agafar tira.
La Ponderosa era la furgoneta de nou places de Pep el Marqués que en quaranta metres posava les quatre marxes i després es movia endavant i endarrere com si la vullguera espentar dient:

– “Vinga, vinga Ponderosa”.