BLAI EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA “VIRGINIA” PER VINYAC FILL. 2ª part

L’oncle s’havia guanyat la popularitat a piuades, a base de porfies. Era molt tremendo, conten les llengües roïns, que una vegada xerrant amb els amics, com se les donava molt d’estacar-la, u li amollà:

• “Què seràs tu el bou del tio Niercol?” (ho diuen a Torís)

I com era molt masclet s’emprenyà i profià a que era capaç d’anar a València, armar i quan passara el tranvía la posaria a la via i les rodes farien: “cla-clà, cla-clà, cla-clà”. Per a que vegeu lo exagerat i enredrador que era.

Passaren els anys i Blaiet es va fer un xicot molt templat i ben paregut. Fart de treure’s punta a la llapissera de vint-i-quatre centímetres (també anava ben servit) amagat darrere de les argelagues, de no haver tocat mai pèl ni mare, de no haver alçat un gat de la cua, de no vore-li el furó a una dóna (vol dir que “tu que sabràs de la vida”), vaja, no menjar-se un torrat amb una dóna. Va decidir que de quan en quan s’allargaria a la “Font del Margalló” on les monges del Monestir de la Creu, partida no massa lluny del Besori, anaven a carregar aigua per a taula i llavar-se.

Així ho feu, un dimarts de vesprada va anar a la font a rodar el colomer, i estar a la caigudeta del pàmpol (estar pendent d’alguna cosa o de lo que diuen). Portava la seua nansa fet de trenilla d’espart cru de tretze ramals, a la serra n’hi ha molt, també l’ampolla de vidre de 1’5 litres folrada de tela saquera i damunt amb trena feta d’espart picat però de cinc ramals. Així, amb l’excusa de carregar aigua, pegaria un mosset i intentaria fer un primer contacte amb alguna monja, a les que el seu oncle Pere anomenava “tabollets”, (Figues verdes, perquè no les cull mai ningú, no se les mengen) famolenca com ell.

No tingué sort perquè a les hores que va anar ja estava ponent-se el sol i a mitjans de juliol, al Monestir de la Creu, ja havien sopat i totes estaven resant-li al Senyor. Tornaria un altre dia. Però aquesta vegada a mitja vesprada i intentaria, si es donava l’ocasió, d’alegrar-li el dia a algú “taboll”.

BLAI EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA “VIRGINIA” PER VINYAC FILL. 1ª part

Nebot per part de mare de Pere “Piu de Ferro”, veí de Picassent i molt conegut popularment per l’ús de la seua ferramenta en infinitat de profies, enjorn va deixar de tindre el renyó cobert amb sa mare. Ho recordava perfectament i no li s’oblidaria mai mentres visquera.

• “No se m’oblidarà mai en la vida” es deia a d’ell mateix.

(A Picassent diguem “doncs si no t’ha passat en la vida, en la mort no et passarà, o si no has fet una cosa en la vida, en la mort tampoc la faràs”).

Li mancaven vint dies per al seu aniversari, foren dos dies abans de reis, quant, anant de la ma de sa mare, la Rosa, i en passar prop d’una casa cantonera, aquesta li digué:

• Fill meu.

• Què mana mare?

• Veus eixa casa?

• Si, mare.

• Doncs, demà passat, el dia de Reis, vens, truques a la porta i preguntes per ton pare. I dius que t’envia ta mare i que vens a que t’estrene.

• Però mare, jo no conec a eixes persones, i si em fan cap cosa?

• Fill meu, “lo que és de Déu, a la cara es veu”. En aquesta vida hauràs de “tindre més collons que el bou fardet” i demanar el que és teu.

El pobre Blai així ho feu, agafà el “montant” i tot content i pagat va anar a la casa que sa mare li havia assenyalat. Colpejà la porta i a l’obrir-li un home, ell li digué:

• Bon dia, senyor.

• Bon dia, xiquet. Què volies?

• Doncs, que m’ha dit ma mare que ací viu mon pare. Es vosté?

• Per què ho preguntes això, fill?

• Doncs perquè vinc a que m’estrene els Reis.

• Si? Doncs li dius a ta mare que els “fills de…” no tenen pare.

El xiquet es quedà parat, no va saber que dir, plorant i tot disgustat tornà correguent amb sa mare.

• Ah, con que això t’ha dit el “motxonco” aquell? Però que “esgarra-camals”, “esgarra-troncs” , “bota-margens” i “xafa-merdes” que és. Doncs, saps que et dic? Que per a ser “puta i anar en bicicleta més val tindre la figa queta”.

Blai encara es quedà més “descol.locat”. No entenia res.

Pocs dies després sa mare “escampà el poll” cap a València i no tornà a saber-ne res d’ella mai més, per si fos poc, amb el disgust del suposat pare.

El seu oncle Pere, també conegut com el “vint-i-dos centímetres”, que era l’únic parent que tenia a Picassent, es feu càrrec del xiquet. Però com era un vividor, per a que el “monyicot” no prenguera mal exemple, l’envià de pastor amb un amic a la Serra, allà pel Besori (punt més alt de la Serra).

VICENT “NYIVIT” DE CULLERA

• “Nyivit” Vol dir judia (pardal) dels que porten el fred a l’horta.

Fa uns anys anava a collir taronja amb una colla de Cullera i el cap de quadrilla solia contar-nos històries del camp.

Un dia ens contà que, un home que anava per l’horta de Cullera per un sender entre camps, va vore un ruc dins d’un camp que menjava brossa. Aleshores, com que la senda passava prop del ruc i l’home no es fiava de l’animal, donà una ullada al voltant i al vore a un llaurador que estava birbant, li preguntà:

• Escolte, eixe ruc és seu?

• Si senyor, respongué el llaurador.

• Es que com que tinc que passar propet d’ell, volia saber si era segur.

• Si, home, si, no pateixca que el ruc és segur, digué el llaurador.

Aleshores, quan l’home tirà a passar el ruc li aventà un parell de guitzes i l’home ben coent com estava es va descarar amb el llaurador. I aquest li respongué:

• Veu com el ruc sí que era segur? Veu com no l’ha errat?

LES HAQUES DE CATARROJA I PICASSENT, PER PEPE “SILVERIA”

Fa quaranta anys vaig anar a Catarroja a vore un “Tir i arrossegament” , els concursants anaven tots vestits d’horta amb els pantalons i brussa valencianes, espardenyes d’espart… en fi, roba tradicional.

Hi havia u d’ells, un catarrogí, ben plantat i ben paregut, que només feia que afirmar que “les haques de Catarroja eren les millors del món”. Tantes voltes ho diria que u dels que estàvem allí, un templat de Picassent, va i li diu davant de tots que “això no era veritat, que les millors i més conegudes haques del món eren de Picassent”.

I el catarrogí va i li preguntà que “com es deien eixes haques tan famoses de Picassent, que ell no les coneixia”.

Aleshores el de Picassent va i li amolla:

• Aguaita, una es diu “la ca Cabirona”, altra “la ca Casilda” , l’altra “la ca Camala” i per última “la ca Silveria” .

• Doncs jo no conec eixes haques que tu estas fent esment.

I li contestà el de Picassent:

• Doncs ja pots anar a Picassent a preguntar i segur que trobaràs raons, segur que et diran on viuen.

• Collons quina baina m’has pegat, picassentí, com me l’has clavat. Digué el catarrogí, i tots ens posarem a riure.