“LA SÈNIA DE MIQUEL” PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

Miquel tenia una sènia al terme del Romaní i un dia  entrà  i baixà pels pilarets a netejar-la.

La sènia tenia un segur per a que no rodara, una mena de passador que bloquejava els engranatges. Va i aplega Vicent i diu:

–    Ui, què fas ahí, Miquel?

–    Uei, doncs netejant açò.

 I després d’estar una estona raonant, quan li pareix Vicent diu: 

–   Bo, me’n vaig. I quan mogué li llevà el segur de la sènia.

 Miquel en acabar de netejar, quan tira a apujar no podia perquè la nòria anava rodant, i allí estagué quatre o cinc hores el pobre sense poder apujar. Fins que passà u i li digué:

–    Què fas ahí, Miquel?

–    El malparit de Vicent que m’ha llevat el passador i no puc pujar.

“LA MONETA DE LA SENYORETA DE CASA PAREJA” PER VICENT “L’ALFONSET”

Això era una quadrilla de caçadors de Canals que la Nit de les Ànimes estaven beguent a la taverna del poble i va i diuen:

–          Xé, per què no se n’anem a caçar avui? A vore si som prou valents per anar. 

Aleshores mouen a caçar.

 En aquell temps hi havien dues cases molt grans al terme: una era la casa “El Racó” i l’altra, que fou a la que anaren els caçadors, que es deia la casa “Pareja”.

Quan ja estaven a prop de la casa els gossos barruntaren i senyalaren una presa. Total, que arriben a l’entrada d’una cova i els gossos sense parar de lladrar i marcar la presa. Aleshores, per fer-se llum començaren a encendre llumins i tots els que encenien, sense que els donara temps a vore de quin animal es tractava, se sentia com un bufit fort i s’apagaven.

 I en una d’eixes va i escolten soroll de cadenes. Llavors començaren tots a correr, vinga el bac, avall cap al poble. Diu que hi hagué u que si no es va morir del susto li faltà poc.

Al s’endemà tornaren al lloc a  vore i resultà que era la moneta de la senyoreta de la casa “Pareja” que s’havia escapat.

CACAU SEMBRAT PER TORRAT PER “PEP EL BLANCUSET”

Hi hagué un tal Vicent del Romaní que una vegada sembrà un troç xicotet de cacau per a casa i un amic que li deien Miquel anà per la nit i amb paciència, sense desfer els solcs, tragué tots els grans crus i li’l sembrà torrat.

Als quinze dies Vicent va al camp i diu:

–          Este cacau no ha eixit, ací no hi ha gens de cacau.

I al excarvar dos clotets el trau i al vore que estava torrat diu:

–          El bord de Miquel ja me l’ha pegat!

I es que sempre estaven gastant-se bromes.

EL MAS D’ESPIOCA I EL SEU AMO EL MINISTRE D’AGRICULTURA PER “PEP EL BLANCUSET”

Aquest home era de València però clar, estava en Madrid, i venia de quan en quan a vore la finca. Una de les vegades que anava passejant ell i el capataç  anaven per un garroferol i el ministre es quedà mirant la garrofera i li diu al capataç:

–          Paquito, este año hay buena cosecha de habas.

I el capataç li respon:

–          Señor esto son algarrobas no son habas.

–          Ah, pues me he equivocado.

Continuaren passejant. I al passar pel costat dels horts i vore el cacau, li tornà a dir el ministre:

–          Paquito, este año tenemos mala cosecha de cacahuete, no se ve ni uno

–          Perdone señor ministro pero el cacao está bajo tierra.

–          Vaya, este año estoy desacertado con las cosechas. Digué el ministre.

“CANÇÒ DELS DOS VEINS VIDUOS” PER JUAN “EL BONILLO”

Entre paret i paret ha vingut la parentella*

t’has deixat la medicina per anar a vendre tela.

 

*La parentella és quan dues persones s’ajuntaven o es casaven. Aquesta cançoneta fa esmenta a una vídua i un vidu de Picassent. Ella venia teles i ell portava una quadrilla que anaven a tirar medicina als tarongers.

Cançons com aquesta les treien les dones als magatzems quan anaven a netejar raïm.

“CUQUELLA LA CURANDERA” PER JUAN “EL BONILLO”

“A ca la tia Cuquella

quasi tots varem anar

per emportar-nos una frega

i així poder curar.”

 

Ella va dir:

–          Això jo no ho puc arreglar. Agafeu les escopetes i aneu-se’n a caçar.

La tia Cuquella era d’Alcàsser i feia fregues de panxa i donava brosses per  a quan algú patia de mal de panxa o tenia alguna parà.