Isabeleta de Silla

Dissabte 9 de febrer 2008

Isabeleta de Silla
Hi havia a Silla una doneta, que es deia Isabeleta. Aquesta dona tenia l’etiqueta a sobre de ser molt lliberal per aquells temps en temes de pardal.
Isabeleta tenia una filla que es posà a festejar i un dia raonant amb ella li va esmentar que al novi quan l’havia de tastar.
La filla tota avergonyida li hagué de contestar:
– Mare, en temes de pardal em queda molt per esbrinar, perquè és una qüestió que a mi em fa molta por pel tema del dolor.
Aleshores un dia la xiqueta al novi li posà la mà a la bragueta i acollonida es va quedar del que allí es va trobar. I eixa mateixa nit a sa mare li ho va contar.
La tia Isabeleta que en aquestos temes tenia experiència a la filla li tornà a insistir, que si al novi no l’havia de pujar li ho havia de dir. I la filla li tornà a suggerir que això era posar-se en perill i “no tornes a insistir perquè allò que ella va trobar semblava un mànec d’aixà”.
Aleshores la mare li digué:
-Farem front comú. Demà per la vesprada a casa tu el dus i fent-li creure que està embossat el nostre comú si vol pixar a la figuera l’hauràs de dur i així jo aguaitar i eixe mànec d’aixà poder observar.
Així fou. Quan el xicot demanà poder pixar a la figuera va anar i la mare que va aguaitar correguent a la casa va entrar. I la filla que a la mare va vore, li preguntà:
– Què passa mare?
– No res filla que si no el vols, per a mi el mànec d’aixà.

Demanar l’entrada amb el garrot

Dissabte 9 de febrer de 2008

Fa molts anys a Picassent per demanar l’entrada a casa de la novia es feia servir per costum el llançar el garrot a l’entrada de la casa dels sogres.
Doncs el que el garrot llancés una estona s’esperés, i si el sogre no li’l tornava a tirar al carrer, ja podia entrar.
El que passà, que un cas es donà, que al sogre al comú agafà i en eixir i vore algú allí dins, a garrotades el mamprengué.

Xiques d’Alaquàs i Aldaia

Xiques d’Alaquàs i Aldaia,
ja podeu alçar bandera.

Xiques d’Alaquàs i Aldaia,
ja podeu alçar bandera
que totes les torrentines,
que totes les torrentines,
que totes les torrentines
han caigut en la ratera

(El regal és la transmissió de la tradició oral d’un poble que, malgrat tot, s’entesta, després de 300 anys, en no voler morir del tot. Consol)