El Racó de Cristòfor

27 Abril 2009

La tornada de Casimiro Casalla, per Nadal fill

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:14

“No vos espanteu que tot té la seua veu”

Casimiro Casalla al poble va tornar perquè es veu que la xicota de la que a França s’havia enfigat, en deixar-lo desplomat, net com un plat, sense un cèntim, amb un altre que li amollà:

– Rosa rosales, vols un pardal sense ales?
pegà a fugir, se’n va anar.

La Flor, la núvia de Casimiro, com que era gent de bon cor, havent passat l’estiu, el seu parrús no va canviar de piu.
Aguaita per a on que, dimecres de mercat, a una parada es varen trobar, i ella que era molt agraïda, digué:

– Redéu, ben plantat, ben parit i ben criat quina alegria m’has donat.

I ell respongué:

– Collons, que baina m’has pegat, amb quina sorpresa m’he trobat.

Ella a mercar bacores i melons va anar. I ell naps i un tito va carregar. Total, que al tornar junts cap al cau un camí novell i poc patejat van enfilar. Entre ell que era més calent que un rabossot i ella que feia messos que no havia xuplat caragols, i com que damunt de ser pobres no eren delicats, a d’ell li agradava el peix i a d’ella fins i tot el pernil, va i li amolla ella:

– A tu que t’agraden més, les bacores o els melons?

– La bacora si és amb pel m’agrada però el meló també.

– Doncs, que t’agrada més? Menjar meló o xuplar meló?

I els dos començaren a riures a carcallades. Aleshores, ell que també tenia bon repertori li abocà el brou diguent-li:

– A tu que t’agrada més, els naps o el tito?

I ella somrient li preguntà:

– Això per què ho dius?

– Doncs per si vols un nap, ací en tinc u de ben gran. I si vols tito, ací hi ha un pam de coll de tito pelat.

I rient, rient, i com ella portava falda, al fer com si s’esvarara, en deixar-se caure de tos (d’esquenes), ell que li va vore la pericotxa va dir:

– Mare que bo aquest animal que porta la cresta roja.

I en un camp de tarongers a la fresca dels agrets, el niu calent acabaren fent.

Conclusió: quan hi ha voler de veritat es perdonen els pecats de gola i els del piu. I l’home i la dóna que pel dia s’han enfadat i han discutit per la nit se’n van junts al llit.

Llengües sense fronteres i el dia del gos, pel Vinyac fill

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:08

Per a mi el fet de que a Villar del Humo (Conca) també s’use la paraula “galvana” és un senyal més de que la llengua no te ni ós ni fronteres, malgrat que algunes “fonts de les que amarguen” (a Picassent ho usem per referir-nos a una persona que no es de fiar), polítics s’entesten en fer-la exclusiva d’un sol i únic territori, perquè mig món ha de parlar de l’altre món, com l’altre i amb l’altre mig. Si no, en què s’entretindrien les persones? A Castella ja ho diuen “allá donde fueres, haz lo que vieres” i com se sol dir al meu poble “ara sí que han caigut totes a la soca” (les taronges) és una manera de dir “ahí queda això”. També es pot dir “empoma la clau o pela eixa creïlla”.
Per cert, a Alcàsser, el quinze d’Agost se celebra la “Mare de Déu d’Agost”, doncs el primer dilluns després és el Crist, i al s’endema el dia del gos. Ningú treballa. No conec cap altre poble que li pose aquest nom al s’endemà de la festa, mira que són “ben parits i ben criats els alcassers”.

Villar del Humo V, per Anastasia “Pintamonas”

Filed under: Textos,Villar del Humo — cosesdepac @ 22:02

“Más valía ser mochuelo
que cantar en un majano
que no ir a Carboneras
a por paja
para la burra de Ventano”

Majano: montones que se hacen con las piedras que se recogen y apartan de los campos para poder sembrar.

Ventano: Segundo, marido de Anastasia

——-

“Para San Antón,
la gallinica pon
cada perdiz
con su perdigón”

——-

“Nos quitan la leña
nos siegan el espliego
y se nos llevan los gamones
y encima nos llaman chorbes”

(Lo dicen los de San Martín a los de Villar del Humo)

——-

“Costal vacío no se tiene
y costal lleno,
mal se dobla”

Si no has comido no te tienes. Y si has comido mal te doblas

——-

“La gallina no pone por lo que come
sino por lo que repone”

——-

“A la cuesta abajo la mierda rula
Pero a la cuesta arriba
No hay quien la suba”

Cuesta abajo se va bien, pero cuesta arriba ya nos cuesta más.
——-

“El día de San Juan
El agua que beba
Que no me haga mal”

Se nadaba en el río y el que no nadaba bien, siempre daba algún trago que otro.

——-

“El día de San Gil
que se me ponga la pita
como un astil”

Astil: mango para herramientas

——-

“De San Juan a Navidad,
Parte el año por la mitad”

——-

“Los caracoles de abril para mí,
los de mayo para mi hermano
y los de junio para ninguno”

——-

“El día que a mi me digan
Que te has ido y me has dejado
Tengo que arrastrar un luto
De terciopelo encarnado.

Quiere decir que se va a poner luto de colores, y acicalarse para encontrar otro novio

——-

“A la mañana galbana
al mediodía el calor
a la tarde los mosquitos
yo no quiero ser segador”

Galbana: pereza, poca gana de hacer algo.

Afegit de Nadal fill: A la zona de Tarragona també s’utilitza la paraula “galvana” donant-li la mateixa connotació.
Ací a l’horta, diguem tindre gossera o ser un manter, es a dir, no tindre ganes de treballar. A Picassent també usem l’expressió “quin lepo m’està entrant” “o entrar-me el mil-déu” (mil-déu, malaltia dels tarongers); per cert, tinc entés que a Meliana mengen gitats.

21 Abril 2009

Anar a festejar amb el “fuelle” fluix, per Pep el Romaní

Filed under: Textos — cosesdepac @ 21:00

Un xicot que un dijous a casa del sogre anà a festejar i a sopar es va quedar, molta vergonya va passar perquè eixa mateixa vesprada moltes taronges havia menjat i tenia la panxa que no parava de bufar.
Però la novia que era molt espavilada, li digué:
Farem una cosa, posarem al gos al teu costat i així amb ell podràs dissimular.

De quant en quant una bufa li se n’anava i el sogre al gos li bonegava:
Lleó, Lleó!

I així estigué tota la vesprada fins que al final el sogre al gos li va dir:

– Lleó, Lleó, mou d’ahí que aquest amb una bufa t’ofega.
Ja ho diuen, “un pet a l’horta a ningú l’importa, al secà també se’n va, i a la marjal et cau pel camal”.

Anar a arrancar planter d’arròs per Pep el Blancuset

Filed under: Dites — cosesdepac @ 20:54

Quan anàvem a arrancar planter d’arròs de l’horta per després plantar-lo a la marjal, l’amo del camp era costum que portara l’ampolla de barrejat (cassalla i conyac) i algunes galetes. El dia que l’amo es retrasava o no portava res per als treballadors dèiem:

” Si el sol ha eixit,
i l’amo del camp no ha vingut
ja tenim el dia fotut”

Villar del Humo IV, por Segundo “Ventano”

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 20:50

“Si no hubiera Mayo,
no habría mal año”
(Mayo es el mes que aún puede helar y echar a perder el almendro, ciruelo, noguera…)

“Año bisiesto, ni viña ni huerto”

“Con lo que yo me divierto
tiene más de poco palo
Si dices que lo deje
lo dejo con mucho agrado
se mete su capucha
triste, flojo y arrugado” LA ROSA DEL AZAFRÁN

“Una sola bien escribanía
el que lo sepa que calle
y el que no que escriba” LA CRIBA

“El que madruga Dios le ayuda,
y yo que madrugué
un tropezón me encontré”

“Entre dos pares de plantas
hay una flor amarilla
se puede presentar delante
el Rey de Sevilla” EL HUEVO

“Brindo y bebo
y quedo convidado
para luego”

“Una cosa, cosa larga
como un camino
y oza como un gorrino” (ozar=escarbar) EL RIO

“Yo vi de pasar un puente
cuatro patos al compás
que andaban naturalmente
con una pata nada más” RUECA O DEVANADERA (Útil para enrollar los ovillos de lana).
VISITA, LA DE JUAN

“Junté la tripa con Juan
y le saqué el instrumento
ella se quedó llorando
y yo me vine contento” LA CAÑA QUE SE METE A LA TINAJA DEL VINO

“Santa Bárbara bendita
reina de los artilleros
también de los caracoles
que estan dentro del puchero”

La transformació del terme per la vinguda de la taronja, per Mariano el Café (3ª part i última)

Filed under: Textos — cosesdepac @ 20:45

Abans de començar a fer motors per a regar els tarongers estaven les sènies (pous de formes circulars de tres metres de diàmetre i uns quinze metres de fondària, podent estar l’aigua entre cinc i déu metres de fonda). Aquestes sènies de les que jo parle es trobaven a la partida de Terrabona i la Coma, i per a traure l’aigua s’usava un cavall. Enmig de la sènia hi havia una nòria amb caixons de fusta i rodant rodant els caixons, l’aigua a la séquia anaven voltejant.
Quan començàrem a fer els primers pous que tenien també tres metres de diàmetre, els feiem a colp de fes (pic) i pala, i amb barrenos per baixar i anar fent el pou. Penjàvem escales de ferros empiulant els trams. També al costat del pou, amb un cavallet de fusta o de ferro, entre dos homes, u a cada part, pujàvem i baixàvem un caixó de gran com una taula (un metre quadrat més o menys).
Per arribar a trobar aigua arribàvem a uns seixanta o setanta metres de fondària, aleshores els motors per traure l’aigua de tant fonda ja anaven amb llum. Per dins dels tubs anaven unes barretes encaixades i enroscades fins l’aigua que feien girar la bomba que estava dins l’aigua. I així feiem arribar l’aigua fins les séquies. Ara ja va el motor i la bomba tot dins de l’aigua.
Actualment s’està traguent aigua a cent-vint metres de profunditat, estiu 2007. Perquè la capa freàtica està més baixa. L’any que plou prou puja entre vuitanta-noranta metres.
Tot lo que plantàvem entre els tarongers com abans t’he comentat, ho feiem en tauletes d’uns quatre metres d’ample, aleshores ho regàvem tot fins al final a boquera i els recs o séquies eren de terra.

La transformació del terme per la vinguda de la taronja, per Mariano el Café (2ª part)

Filed under: Textos — cosesdepac @ 20:38

Els camps per a la taronja començaren a fer-se primer a la zona de Morredó, la Pedra Negra, el corral del Pla, el Mas del Papa, la Soroixa i els campets.

Al voltant dels anys setanta es començaren a fer al Realó. L’estat envià un tractor de cadenes per a ajudar-nos a fer els camps, després ja els propis llauradors més adinerats en compraren alguns per llogar-los a altres i així fer negoci. No hi havien quasi camions aleshores s’aprofitava la terra bona que s’anava traguent o d’un altre camp del costat.

Una vegada tot de terra bona, anivellàvem els camps amb la troxilla (mena de caixó de fusta amb la que es carregava la terra i s’anava escapant amb l’ajuda de l’haca).

A banda de les taronges la transformació del secà en horta ens va donar més peu a poder plantar i sembrar més varietat i més quantitat de productes d’horta com ara cigrons, pèsols, dacsa, creïlles, tabac, tomateres, melonars, en fi, de tot un poc, com a la vinya del senyor.

No és que tinguérem molta terra i és per això que tot açò, quan començàrem en les taronges, ho plantàvem en mig del frau (el lloc que queda entre les fileres de tarongers). Els tarongers els plantàvem en pla i al dau (fent un forat d’un metre per un i omplint-lo amb tot allò que es tinguera que fos orgànic, com ara canyes i tot allò que arrancàvem després de les collites que no foren brosses roïnes, i ho tapàvem amb terra). Això l’ajudava al taronger a créixer millor fent d’adob natural.

Als tarongers els feiem bassetes per a que quan els regàrem a boquera les soques no s’embassaren perquè sinó els entrava una malaltia que es diu la goma i es morien.

Bloc a WordPress.com.