El Racó de Cristòfor

13 febrer 2011

ELS QUINTOS DE LLANERA, PER VICENT L’ALFONSET

Filed under: General — cosesdepac @ 18:55

Açò em varem dir a mi que passà de veritat.

Diu que tenien per costum els quintos de Llanera anar la nit d’ànimes a posar una corona de flors a la creu del cementeri, i se’n van anar a posar-la i  el que estava posant-la sent una veu com si li parlaren de dins d’un sifó d’aigua que li diu:

–          Xé, què fas ahí?

I es pegà un bac que es va matar.

La nit eixa la gent tenia molta por. Jo he vist al sendemà gent que no anava mai a missa, omplir-se l’església de gom a gom.

LA GOSSETA DE LA QUINTINA DE LUIS DE “SIDRO”

Filed under: General — cosesdepac @ 18:54

Si la veres a d’ella a casa, que sempre està fregant,

igual va darrere que davant.

La trau a passejar i la gosseta ja ho sap

en quan la veu en la cadeneta, enseguida li alça el cap.

Ix amb la gosseta al carrer i van passant les setmanes

i quan va per ahí, totes les que es troba pel camí

per a d’ella són germanes.

LA VIDALA DE LUIS DE “SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 18:52

Era una dona molt complerta que a la familia adorava.

Allí no manava ningú, només de lo que ella parlava.

L’home anava coixet amb un amor molt “estranyo

perquè al poble tots li deiem “el manyo”.

Un fill, que era Salvador, casat amb una cacauera

que enseguida sa mare no mirava el que era.

Les paraules que el xiquet deia, que eren igual que quan u “s’agobia”,

no li pogué dir a sa mare que s’havia buscat novia.

I per a dir-li el que era, amb el caràcter que tenia,

si era la que jo vaig veure que se’n  vaja amb sa tia.

6 febrer 2011

UNA COLORADA ACORTADA por Segundo “Ventano”

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 17:59

Esto es una que va a confesarse al cura y le dice:

–          Padre mío, padre mío, vengo a contarle un caso que he cometido el otro día en el pinar de Concejo.

Estaba con mis corderitos en aquel pasto tan fino y tan fresco

Ya se asesteraron a la sombra de un cerezo

Yo también me asesteré en un chambergo

Y entonces le contestó el cura:

–          Ya sé, hija mía, que por las palabras que vienes diciendo, esos pechitos vienen manchados con la baba del veneno. Pero no te apures hija mía que, cogiéndote un confesor bueno, por muy grande que sea el pecado como un taco vas al cielo. Y además yo conocí a unas mujeres que de joder se pudrieron y aún andan atacando con San Pedro.

DOÑA INÉS Y EL VÁTER, EN VILLAR DEL HUMO

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 17:56

 

El váter se lo tenía que hacer un hombre de Villar del Humo que se llamaba Teófilo.

Doña Inés era la mujer de Don Julio, maestro del pueblo. Esta mujer era de Cádiz, y claro, en aquel entonces aquí en el pueblo había animales sueltos por las calles: gallinas, algún  gorrinillo… claro, pues algo de olor de lo que cagaban los animales hacía.

Esta mujer se ve que era un poco fina  y en varias ocasiones  le dijo al albañil:

–          Señor Teófilo, hágame usted un váter que no me huela, por favor.

Claro, tantas veces se lo dijo que en una de ellas le responde el albañil:

–          Eso tiene fácil solución doña Inés, cague usted en la cocina y cocine usted en el vater; así el vater no le olerá a mierda y en la cocina no se le hará humo.

Bloc a WordPress.com.