A les nou entràvem a l’escola i anàvem tres o quatre amics junts. Igual donava que fora dimecres, que divendres que dilluns; sempre que entràvem a l’hora i anàvem tots raonant, ens trobabem a don Braulio i sempre el teníem davant.
Portava un rellotge penjat i deia que era un “Roscof”. Com que ningú el coneixia, tots li pagàvem a poc. Però una vegada de matí, al eixir-nos-en d’allí, u dels del grup que tenia la paraula li va dir a don Braulio:
– Don Braulio, a vore si es lleva el rellotge perquè sino , moltes vegades es queda dormint.
– Vosaltres no es cregau que jo estic dormint, que jo estic mirant-vos a tots.
Ara aplega el sendemà i per a saber la veritat s’acosta el qui ho deia, i ho digué meitat per meitat:
– Avui sí que eixirem prompte al pati, d’això m’encarregue jo.
I un altre li contesta:
– No la lies, que anirem al cantó
I aleshores don Braulio, assegut al costat de l’estufeta, de quant en quant ajocava i donava alguna “cabotaeta”. I aquest que s’alça, li lleva el rellotge i li l’adelanta tres quarts. I quant estàvem tots asseguts com aquell que va sofrint, pega tres colps de gola, com aquell que estava tosint. Aleshores es desperta don Braulio i aguaita el rellotge i diu:
– Al pati tots!
Eren les 10:30 hores quan s’assabentà. Hi hagué repartició d’alguna que altra galtada, però ell no va saber qui li havia fet la putada.