Estaba una muchicha bordando sin hacerle el nudo a la hebra, con el bastidor aguja para arriba y aguja para abajo. Entonces le dice el novio:
“Me voy que no me gusta la mula”.
Y ella le contesta:
– “Ni a mi el mulo, porque si me hubiera gustado, le hubiera echado a la hebra el nudo”.
Arriba de tu cintura
tienes dos manzanas sanas
y un poco más abajo
el borrego con la lana.
Yo se lo pedí a mi novia
que venia de regar
y ella me respondió:
– “Picaruelo, que fresco lo quieres pillar”.
Debajo del delantal
tienes un conejo vivo
yo tengo una escopetilla
¿Quieres que le tire un tiro?
Yo le dije a mi madre:
“Que me quiero casar
Que me pica el pirulí”
Y ella me dijo:
“Hija, que aún no tiene el tiempo
que antes me ha picado a mi”.
Cuando yo era mozo viejo
y mi padre era zagal,
bautizaron a mi abuelo
y yo llevaba la sal.
Me acuerdo cuando nací
mi madre pedo que pedo
y yo sin poder salir.
Moño zorongo llevan algunas
celemines de piojos como aceitunas
(Mira si eran gordos los piojos)
Debajo del delantal
llevas un tren con vagones
y yo como maquinista
recorro todas las estaciones
Debajo del delantal
tienes un pozo muy hondo
donde se cayó mi hermano
con las alforjas al hombro
A tu padre pimiento
y a ti la pera
y a tu madre
le han puesto la tomatera.
En temps de postguerra la familia Guaita era de les més riques del poble. La senyoreta tenia una gosseta molt mal acostumada a l’hora de menjar ja que l’havia “abeat” a menjar llepolies i dolços, perquè en aquell temps la gent passava molta necessitat.
Un dia, un jornaler de la familia, ja fart de vore tots els dies el mateix espectacle es va descarar dient-li que això era un menyspreu per a tots els treballadors. Acte seguit, ella s’excusa diguent que es que l’animales no sabia menjar altres coses i es podia morir.
Aleshores el jornaler li contestava:
Això no és veritat i jo li demostraré. Vosté deixem uns dies a la gosseta i jo l’acostumaré a menjar de tot.
I així fou.
Resultà que en haver tancat a la gosseta a una caseta de camp, i deixant-li quatre cebes i un sac de fil per a que l’animal no passara gana, en passar una setmana l’anà a vore i no quedà ni rastro de les cebes però del sac tampoc. I en dur-li-la a l’ama li digué:
Veu vosté senyoreta Guaita, com ara ja menja de tot l’animal?
Conclusió: Alguns remeis populars de vegades són un poc bèsties, però hi ha voltes que donen resultat i més quan no hi ha molt on triar.
També vull dir que així ens va i ens anirà al empapussar-nos, a vegades amb productes que no creixen a la terreta.
Que no li sàpiga mal a ningú que a Picassent diguem “qui s’enfada no menja pilota” referint-se al dolç d’ametla que es fa per a la Patrona de Picassent.”
A jornal tornat per al meu sogre he anat i un quartó de cebes hem plantat. D’aquest tipus de cebes en eixen femelles i mascles. Les femelles no fan flor, però es fan més grosses; els mascles si que en fan de flor i són més primes, i quan es cullen el centre de la ceba es queda buit.
“Portar més corfolls que una ceba grossa”, per aquestes contornades es diu de la persona què és molt exagerada per abrigar-se i porta moltes prendes de roba, moltes capes.
De novembre fins a març es poden plantar les cebes. Ací a l’horta el trosset, tornallet, quadradet, sorteta es pot treballar amb l’aixada o amb la muleta mecànica, com es preferixca. És interessant abans de llaurar tirar fem, be siga gallinasa, de vaca, d’vella, de cavall, del que es tinga. Després farem els cavallons a má depenent de la quantitat de cebollí que anem a plantar. Després de plantar-los farem una regada, però amb compte de no arrencar-los amb la força de l’aigua.
Nosaltres posem l’aixada davant del doll d’aigua. Si reguem amb màniga també es pot posar una ampolla foradada per varios llocs.
Les plantem en gener i si no plou, cada deu dies més o menys, les tornarem a regar i amb una aixadeta xicoteta les birbarem. I un parell de vegades les tirarem abonament abans de regar-les.
Quan ja estiguen seques allà pel mes de juny o juliol es cullen quan estan a punt de caramelo, estar en el seu punt. Elles es queden destapades practicament de la terra, aleshores es talla el cap, les fulles, amb un falsonet o ganivet i ja es poden alçar. Les posem en dins de caixons per a consum propi i també perquè els meus sogres maten a desembre dos porcs i les utilitzen per a fer botifarres.
“Sento mama, cul baixet, alça la cama i es tira un pet”
“No és possible, digué caliu,
que una rata faça el niu,
baix de la cua d’un gat viu”
“Gat que no conegues
no li toques la cua”
Referint-se a l’animal i també a les persones
“M’alegre de que el gat siga negre”
Alegrar-se de que les coses li vagen be a una altra persona.
“Animal que no fa fem
fora de l’estable”
U que no et dóna cap benefici, fora de casa
“Si vols saber u qui és
dóna-li càrrec i diners”
“Si vols criar-te bo i sa
la faena d’avui,
guarda-te-la per a demà”
“Si vols criar-te bo i sa
no abuses,
de lo que tens a la mà”
“Els deutes són amors
i no són els millors
i els paga el món”
Parla de les relacions i de l’aspecte econòmic
“Si vols a Déu pregar
fica’t en la mar”
“A Benifaió es mengen la figa i es deixen el pesó”
“Alls a Nadal eixits
i a Sant Joan collits”
Els ambientadors s’han posat, com tot en general, d’allò més cars, i els que a les botigues podem mercar pocs en porten de components naturals.
Per dos llocs per on he passat espígol i lavanda al vent he barruntat i columbrat i a manroc (estirant i donant-li a la vegada tot el gir possible a la monyica) un manollet de cada he agafat.
Aguaiteu què fácil i qué bonic un ambientador per a la roba o per al cotxe he fet amb unes tisores i un tros de fil. Des de l’espiga fins al tall un parell de pams han de mesurar, si són de lavanda de 20 a 30, i d’espigol de 30 i 50 hem d’ajuntar, per així després a tres o quatre dits de la flor, amb un bon nuc poder-les nugar.
Una vegada nugades cap per avall les flors hem de posar i d’una en una les branquetes amb molt de compte, perquè no es trenquen, sobre el nuc les hem d’anar doblant. I ja amb totes les flors anar tapant un altre nuc farem i les puntes de baix nugarem i un bonic i natural ambientador tindrem.
Abans el peu dels tarongers era el que es deia el bord; el peu és la planta que ix de la llavor del pinyol. El peu bord és molt antic, aquestos tarongers podien durar fins dos-cents anys.
Aquest peu començà a desaparéixer a l’any 1954 que és quan entrà la malaltia que es diu la tristesa. Aquesta malaltia començà per la part d’Alzira i Carcaixent ; actúa secant l’arbre i la saba, el mata. Hi ha dos tipus de tristesa, la ràpida i la més lenta i antiga.
Amb la ràpida es mor l’arbre en un mes aproximadament i amb la lenta es va fent groc a poc a poc. Aquesta ultima tarda un any més o menys.
El peu que hi ha ara, que es feu arrel de desaparèixer practicament el bord és el tolerant i es tragué pur perquè aguanta més la tristesa, és més difícil que l’agarre perquè és més resistent. Però amb aquest peu, l’arbre no dura més de vint anys, siguent la seua collita anyera, es a dir, carrega de taronges un any si i un altre no. El peu bord carregava tots els anys.
El Racó de Cristòfor 