Per a que veges, xiquet, lo endarrerits que estàvem ací, el primer any que vaig anar a sembrar arròs a França, fou al 1957. I no t’ho creuràs, però ací prácticament no coneixiem el plàstic i a França ja anaven els saquets d’abono de plàstic.
Anàvem a tirar l’abono a destall i quan acabàvem ens partien els sacs per a dur-los ací, per a que la gent de casa coneguera els sacs de plàstic.
Per això la gent del camp sempre guarda sacs, perquè aprofiten per a moltes coses.
A Setembre, quan segàvem, amb una forca de fusta picàvem les garbes d’arròs nugades a l’era per a separar el gra de la palla. Quan ja teniem un bon muntó de gra amb una pala també de fusta, aprofitant l’aire de baix, de Llevant, l’aventàvem, es a dir, separàvem el gra bo del fallat que té la corfa sola. I si no en feia d’aire ens giràvem cara a la mar i cridàvem:
“Aire, Sant Anselm”
Després quan ja teniem un muntó d’alt com una persona l’envasàvem en sacs de huitanta o noranta kilos. No calia que l’apitjàrem, saps, l’arròs per si mateix ja pesa prou.
De l’era amb l’haca i el carro el portàvem a la cambra de casa fins a l’any següent.
Per a Sant Josep, que els camps ja estaven plens d’aigua el barrejàvem (sembrar-lo). Però la nit d’abans de barrejar-lo, agafàvem els sacs, els portàvem vora al camp, els posàvem a remulla dins d’una sèquia tota la nit i al sendemà a grapats i escampant-lo el barrejàvem.
L’arremullàvem per a que tinguera més pes, perquè si no tenia pes, al estar sec, surava a l’aigua. I al no enfonsar-se fins la terra, no eixia.
Resulta que aquests tres mosqueters han segut amics tota la vida.
Un any arreglaren un viatge per anar a França, a veure una fàbrica on feien ferro, per treballar. Era la primera vegada que Vicent Torres i “El peó” anaven a França. Aleshores, el meu germà Vicent li va dir a “Casaca”:
– Escolta, Rafel, com s’han d’apanyar amb l’idioma si no dominem el francés?
– Uei!, doncs com s’hem arreglat tots els que hem estat alguna vegada. Digué “Casaca”
En arribar demanaren raons, conforme pogueren, i en trobar-ho el patró els deixà un pis xicotet per als tres. Quan ja s’aviaren el pis li diuen “El peó” i el meu germà a “Casaca”:
– Hem d’anar a mercar menjar.
– No patiu que jo he vingut altres anys a la verema i sé parlar algo de francés.
Aleshores se’n van els tres a comprar al supermercat i apareix una xica i li diu a “Casaca” que anava davant com les tronades:
– Aló, monsieur, qu’est-ce que vous voulez?
I “Casaca” li respon:
– Doncs mire vosté, nosaltres voliem dos kilograms de pomes de terra i dos kilograms de pomes de dalt.
Enseguida la xicota li diu:
– Ne comprais pas
– Què no ho has comprés? Malament xiqueta, així no anem per bon camí.
El meu germà i “El peó” es quedaren parats al veure el francés que parlava “Casaca” i eixiren del supermercat afrontats.
Al remat, “Casaca”, conforme pogué, amb senyes li demanà a la xica i el va servir. I al eixir al carrer, enseguida el meu germà i “El peó” li amollaren:
– Xé, tio baina, no deies que sabies parlar francés?
Així i tot encara estigueren set mesos treballant allí.
El Racó de Cristòfor 