ASSORRAR LA SORRA D’UN CARRO PLE DE TARONGES PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

A tocar de casa passaven carros que venien de Corbera i anaven a València a dur taronges. Alguns anaven carregats de “gom a gom” amb colmo i tot. Aleshores jo vivia al Romaní, erem jovenets i sempre estàvem a l’aguait a vore quan en passava algú.

Un dia, a mig matí, en passà u i el carreter anava dormint. Total, que li tirarem corbellà a les cordes de la sorra i totes les taronges anàven caiguent fins que al buidar-se, el carreter pegà una tosolà i anà a parar dins la sorra.

I l’home sense parar d’embotinar-nos i amb molta raó per la barrabassada que li haviem fet, parà el carro i agafant la tralla* començà a correr darrere de nosaltres. I a u que es torbà, s’encantà una miqueta, li tirà una sarpà al si, i el xiquet li deia:

– Tio, jo no he segut, jo no he segut¡

I el carreter li contestà:

– I això que tens amagat baix de la camisa, què són?

Total que el pobre xiquet se n’anà ben coent del passó de vara que li pegà aquell home. Ja no volgué saber-ne res més dels carros de les taronges.

*Vara llarga amb una tireta llarga i estreta de cuir, que al final portava varies tiretes curtes fines també de cuir. També estava l’assot que  era una vara llarga amb una trena que feiem amb corda o tela amb un nuc a la punta

LA BARRABASSADA DE BANDA DE NIT, PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

Un dia anarem al cinema a Sollana a peu des del Romaní, i quan tornàvem u dels que venia que li deien Paco diu:

–          Voleu que ens fem un got de llet?

–          Uei, doncs be, diguerem

Anàrem a un tancat que tenia son pare on hi havien vaques. I a una pobra vaca que estava gitada li pegarem un punta-peu i la férem alcar-se. I monyint, monyint la deixarem seca com un ós i moguerem cap a casa.

Al sendemà, quan son pare anà a monyir-la li diu al fill:

–          Xiquet, esta vaca està malalta. Ves-te’n a Almussafes a pel veterinari.

I el fill li contestà:

– Pare no es que estiga malalta, es que anit a la pobra vaca la deixàrem més seca que un canyot.

CAVAR CAMPS DE TARONGERS A MÀ PER “PEP EL BLANCUSET”

Els ultims camps de taronger que es cavaren (remoure o llaurar la terra al voltant del taronger) a mà a colp d’aixà fóren els de Vicent el carnisser.

Anàvem de quadrilla uns quants, com ara ton tio Pepe “Nadal”, Juan el “Navarro”, Tomàs el germà de Luis el dels “tubos” i Pedro Parrals. Venies a cavar-te mitja fanecada al dia, això era el jornal. I a Gandia i a Alzira també he anat jo.

Mon pare ja m’ho deia:

–          “Xiquet, tu treballaràs la meitat que jo he treballat i els teus fills la meitat que tu” .

Quanta raó tenia.

PARAULES D’AJUNTAMENT PER LUIS DE “SIDRO”

A l’Ajuntament de Picassent amb paraules d’amics, tinc alguns que treballen i per a mi són bons testimonis.

Fernando és fenomenal, Vicent el de “perdiu” d’eixe no hi ha que criticar. Tot el que li mana Fernando ell no li ho pot ni retraure.

A vegades discuteixen i no volen tindre gens de pressa. Però mane qui mane a l’Ajuntament, la que mana és l’Alcaldessa

PEDRO I TERE PER LUIS DE “SIDRO”

 Són com germans meus. Ell és noble i molt carinyós; ella és rosa i un poquet dura i sempre mana dels dos. Si la veres pel carrer sempre resol la papereta, parla d’una manera que sembla una xiqueta: enganyar tot el que pot i quedar-se la pesseta.

 Pedro és molt senzill, ella s’ho apanya en lo que apreta, que en la butxaca, al pobret no li deixa una pesseta. Si el veres raonar, igual de matí que de vesprada,  com faça un dia que no l’has vist,  li pegues una abraçada i un bes com si fóra el teu germà.