El Racó de Cristòfor

14 Abril 2012

L’ONCLE MASSA PER VICENT “L’ALFONSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 18:00

Açò era u de l’Alcudia de Crespins que en tenia molts i com que la crisi apretava prou, els fills tot era dir-li:
– Pare, podria partir l’herència i així amainaríem un poc la necessitat
I el pare sempre els deia:
– No patiu fills que hi haurà massa per a tots
Total que no se sap si fou per mort natural o “mal d’ull”, a son pare un dia se’l trobaren mort. En anar a soterrar-lo, com que a casa no trobaren diners ni res, obriren el taüt i es trobaren un escapre i una maça amb una nota que deia:
                                                          “Ja vos ho deia fills, que hi hauria massa per a tots,
                                                                          ja podeu començar a treballar picant
                                                                                  i voreu com trobeu els diners”
El que volia dir el vell era que s’ajuntava tot: els que no podien treballar perquè no trobaven treball i els que no volien treballar i viure de la mamelleta; dit d’una altra manera, es torna a juntar la fam amb les ganes de menjar-s’ho tot.

COM ENS DIVERTIEM ABANS PER “JUAN EL BONILLO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 17:43

Quan jo tenia quinze anys, ja veus si en fa de temps, perquè ara en tinc vuitanta-huit, als pobles on hi havia estació la gent solia anar a passejar. Me’n recorde que a  Saragossa, què és on anarem quan jo em vaig cassar, i a molts pobles d’allí també tenien eixa costum.

 Clar en vindre la guerra tot s’acabà i en acabar-se m’amprenguerem a anar a passejar a l’ermita durant una llarga temporada. Després canviàrem al Carrer Nou que li deien “l’acera de l’amor”: allí anàvem tota la gent a fer conquistes i coses d’eixes durant prou de temps.

 En acabant fou quan “Mandao”  tenia la pista de ball “L’Om” a l’entrada del poble, on estava l’om baixant al barranc cap al molí. La pista estava a l’aire lliure, per tant anàvem a l’estiu, quan ja feia bon oratge. La gent que no volia anar al ball, anava al pont a passejar.

Per a entrar a la pista de ball les dones no pagaven sencillamente perquè la gent tenia pocs diners i sino no n’entrava ni una. I aquestes no paraven d’entrar i d’eixir, i així elles anaven farolejant a vore a quin home veien que fóra del seu gust per entrar a ballar. Els homes sí que pagaven un duro per l’entrada.

Hi hagué un diumenge que “Mandao” es posà  fort perquè les dones pagaren dues pessetes. No va entrar ningú i es tingué que posar a la porta cridant “les dones debades, les dones debades”. Els homes tornaren a entrar però elles eixe dia ja no vullgueren entrar.

També, entre setmana, la dóna que volia anar al cine no pagava si anava acompanyada d’un home, perquè el cinema valia una pesseta i igual que per al ball, la gent no en tenia.

De cinemes hi havia el “Royal” que estava on està Bancaixa al Carrer Nou, el “Colon” que encara està i el de “l’Abadia” que era parroquial; que per cert, el teu iaio Pasqual, per part de ton pare, estava d’aposentador i tenia el geni molt curt.

A l’estiu, el de l’Abadia feia cinema d’estiu però on tanquen els bous al costat dela CasaBenlloch.Em recorde d’una nit que feien “Espartaco” que anàvem la meua dóna i el meu major, el teu iaio Pasqual no els deixà entrar i es posà ferm a la porta perquè el meu major no tenia l’edat.

 * Juan “el Bonillo” va faltar i  vull donar-li  les gràcies per les seues converses i aportacions al blog.

9 Març 2012

SEMBRAR CACAUS PER “PEP EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:46

Allà al mes d’abril o maig llauraves el camp amb l’animal i feies un solquet. Darrere anaven dos homes que portaven nugat a la cintura un sac de tela acabant en forma de mesureta i anaven tirant el cacau dins del solc que feia el forcat perquè el animal anava més apresa. Així tot el camp. I després passàvem l’entauladora plana i tot el cacau es quedava tapat.

També se sembrava a colpet, amb un lligó hortelà. Pegaves lligonà, tiraves els grans i en llevar el lligó es tapaven. Tiraves dos o tres granets. Intentàvem sembrar quan l’aigua havia fet bona saó.

Als deu o dotze dies eixia i s’havia de birbar i rascar. De menut es  regava poc; quan tenia un pam ja es regava amb més normalitat. Al mes d’octubre s’arrancava.

Mitja fanecà (420 metres) corresponia a un jornal, depenent de lo gran del camp la quadrilla era més o menys nombrosa.

El cacau es deixava estés al solc per a que s’assecara i als tres dies anàvem a expolsar-li la terra i feien gabelles. Als quatre o cinc dies ja venien les dónes i escampant un rotgle gran amb mantes, que era una era provisional, portàvem cadires xicotetes i contra la cadira, dretes, espolsàvem el cacau.

Mentres, els homes anàvem portant les gabelles al costat de les dónes, abastint cada home, de cacau, a quatre o sis dónes.I altre home arreplegava el cacau que quedava espolsat i el portava a cabassos a un altre, que en un garbell, tirava a racó, l’aventava i separava les pallorfes de les capelles. Els posava en sacs i el portava a l’era a secar-lo. S’escampava i amb els peus o un rasclet de fusta s’anava girant. I quan estava sec es tornava a envassar en sacs i es portava a la cambra.

I si el patrono era molt agarrat, agafava quatre o cinc quilos, el torrava i se’l menjàvem per a berenar.  

Per a sembrar a l’any següent s’apartaven tres quilos per fanecà, deixant-lo escampat. I aprofitant el mal oratge de l’hivern, s’apujava a la cambra i es pelava per a deixar-lo a punt per a tornar-lo a sembrar.

PARTIR ELS TERMES PER “TXETXU” DE LES USERES

Filed under: Textos — cosesdepac @ 22:34

A les noces de plata d’uns amics al Camping “Serra Natura” d’Enguera, amb un mig amic de Les Useres que feia una caterba d’anys que no columbrava m’he topetat. Aguaita per on, com es partiren el terme Les Useres i Atzeneta del Maestrat m’ha contat.

Diuen els majors dels dos pobles esmentats que per partir el terme en dues meitats les autoritats de Les Useres i Atzeneta acordaren eixir dels seus pobles a la vegada caminant i en trobar-se, el terme meitat per meitat, quedaria repartit.

Va passar que a Les Useres eren ateus; i a Atzeneta, com que eren beatos, fins que no acabà la misa no començaren a caminar. Aleshores, en trobar-se partiren com havien quedat i és per això i des d’aleshores que el terme de Les Useres és més gran.

13 gener 2012

EL RELLOTGE DE DON BRAULIO, PER LUIS “DE SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 19:07

A les nou entràvem a l’escola i anàvem tres o quatre amics junts. Igual donava que fora dimecres, que divendres que dilluns; sempre que entràvem a l’hora i anàvem tots raonant, ens trobabem a don Braulio i sempre el teníem davant.

Portava un rellotge penjat i deia que era un “Roscof”. Com que ningú el coneixia, tots li pagàvem a poc. Però una vegada de matí, al eixir-nos-en d’allí, u dels del grup que tenia la paraula li va dir a don Braulio:

Don Braulio, a vore si es lleva el rellotge perquè sino , moltes vegades es queda dormint.

Vosaltres no es cregau que jo estic dormint, que jo estic mirant-vos a tots.

Ara aplega el sendemà i per a saber la veritat s’acosta el qui ho deia, i ho digué meitat per meitat:

Avui sí que eixirem prompte al pati, d’això m’encarregue jo.

I un altre li contesta:

No la lies, que anirem al cantó

I aleshores don Braulio, assegut al costat de l’estufeta, de quant en quant ajocava i donava alguna “cabotaeta”.  I aquest que s’alça, li lleva el rellotge i li l’adelanta tres quarts. I quant estàvem tots asseguts com aquell que va sofrint, pega tres colps de gola, com aquell que estava tosint. Aleshores es desperta don Braulio i aguaita el rellotge i diu:

Al pati tots!

Eren les 10:30 hores quan s’assabentà. Hi hagué repartició d’alguna que altra galtada, però ell no va saber qui li havia fet la putada.

5 gener 2012

EL TIO MATEM DE REIAL DE MONTROI PER FEDE “EL CARABASSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:23

Açò era un home de Reial de Montroi que era fadrí i li deien el “tio Matem”. Tinc entés que aquest malnom li ve perquè quan son pare el cridava de bon matí per anar a treballar al camp, ell li deia:

– Pare, mate’m, mate’m si vol però deixe’m dormir un poc més.

Vaja, que es veu que era prou manter.

 

Cristòfor: d’eixos ni han a tots els pobles. Ací a Picassent un dels més coneguts és “el Caram”. Per això solem usar l’expressió “t’agrada treballar menys que al Caram”.

13 febrer 2011

LA VIDALA DE LUIS DE “SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 18:52

Era una dona molt complerta que a la familia adorava.

Allí no manava ningú, només de lo que ella parlava.

L’home anava coixet amb un amor molt “estranyo

perquè al poble tots li deiem “el manyo”.

Un fill, que era Salvador, casat amb una cacauera

que enseguida sa mare no mirava el que era.

Les paraules que el xiquet deia, que eren igual que quan u “s’agobia”,

no li pogué dir a sa mare que s’havia buscat novia.

I per a dir-li el que era, amb el caràcter que tenia,

si era la que jo vaig veure que se’n  vaja amb sa tia.

24 gener 2011

ANAR A FER RELLA, PER “PEP EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 21:47

Anar a rellar ho feiem després de passar la xeruga de “patà”, la que portava les orelles per voltejar la terra. Quan volies girar a la llarga o mantornant li pegaves patà i giraves les orelles.

Ja quan el camp estava ben llaurat (xerugat) amb el forcat feies el solc i a la punta que entrava a la terra, que alguns li deien la rella, de quan en quan li feiem més punta perquè conforme anaves gastant el forcat es feia redona.

També es podia fer doble solc i doble cavalló tornant a passar el forcat entre la part alta del cavalló i la part baixa del solc. Açò es feia per aprofitar més el camp, doblar-lo i plantar o sembrar doble. Però també era més faena i més despesa d’aigua.

Després tragueren la xeruga en rodes per a la marjal per a que anara millor per damunt de la terra i també per anar i tornar del camp més còmodament. Aquesta portava tres pales dalt i tres baix, i quan pegaves la volta giraves les pales, les de baix es quedaven dalt; aleshores amb el rastell (mena d’espàtula de fusta que es duia penjada al cos per llevar els gassons de terra que s’anaven fent a les pales) netejaves les que havies gastat per a tornar-les a girar després

Per anar i per tornar anàvem a peu, una mà als ramals i l’altra a la esteba (mànec de fusta per a dur i dominar la xeruga). Açò era als anys quaranta i cinquanta.

Més tard vingueren els tractors. Però abans que hi hagueren totes aquestes coses que hem dit, es feia tot a mà amb l’aixà.

Mon pare ja m’ho deia “xiquet, tu treballaras la meitat que jo he treballat; i els teus fills la meitat que tu”. Quanta raó tenia.

SEMBRAR CREÏLLES AMB ELS MEUS SOGRES, AMALIA I ALEJANDRO

Filed under: Textos — cosesdepac @ 21:43

Les creïlles ací se solen sembrar al febrer. Per començar,  escampar el fem i llaurar és el primer que hem de fer, després els cavallons.

Nosaltres les creïlles les comprem a un viver, ja siguen roges o blanques, però senceres i que tinguen ulls per on elles han de grillar. Després les tallem en dos o tres trossos i cada tros ha de tindre com a mínim un ull per a brotar.

Ja per sembrar-les, entre dues persones, amb una aixadeta cadascuna, una davant amb la punta del mànec va fent clotets cada pam o pam i mig aproximadamente; i el que va darrere estaca l’aixadeta i a la vegada que la trau en compte, per a que el forat no es tape, posa un tros de creïlla.

La creïlla blanca sol fer-se més ràpida que la roja, però collir-se s’han de collir al mateix temps.

Quan ja comencen a eixir les plantetes de la terra es tira una mica d’amoniac dins del solc, no damunt del cavalló ni de la planta; i si no plou les regarem una vegada per setmana, aprofitant eixa aigua que queda a la bassa per prendre el bany i regar. I si es precís birbarem i rascarem la terra, refent els cavallons.

I  a finals de maig o juny, amb els ganxos o l’aixada de tamany normal, estacant-la fonda fins al mànec (que se sol dir per ací quan algú te la clava o et fa una mala  jugada), per no fer malbé les creïlles i estirant amunt perquè ixquen totes i de pas deixar la terra plana desfent el cavalló.

Una vegada collides es fa un quadre amb quatre cabirons i es deixen a terra a un lloc sec per a que s’eixuguen durant una setmana. Després les posarem dins de caixons amb paper de diari per dins de tot el caixò per  a que no entre l’aire, sino es grillen molt prompte i a la vegada  tirarem uns pols per damunt  que es diuen Clorprofam 1%  i així elles duren de juny a juny aproximadamente.

I per als que els agraden les creïlles cinc plats variats:

–          Pare, què hi ha de sopar?

–          Avui, variat fill. Truita de creïlles o creïlles amb truita. Com vullgues.

–          Papá, ¿qué has hecho de cena?

–          Hoy menú de tres platos. De primero patatas, de segundo patatolas y de tercero patatas solas.

10 Mai 2010

ASSORRAR LA SORRA D’UN CARRO PLE DE TARONGES PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:41

A tocar de casa passaven carros que venien de Corbera i anaven a València a dur taronges. Alguns anaven carregats de “gom a gom” amb colmo i tot. Aleshores jo vivia al Romaní, erem jovenets i sempre estàvem a l’aguait a vore quan en passava algú.

Un dia, a mig matí, en passà u i el carreter anava dormint. Total, que li tirarem corbellà a les cordes de la sorra i totes les taronges anàven caiguent fins que al buidar-se, el carreter pegà una tosolà i anà a parar dins la sorra.

I l’home sense parar d’embotinar-nos i amb molta raó per la barrabassada que li haviem fet, parà el carro i agafant la tralla* començà a correr darrere de nosaltres. I a u que es torbà, s’encantà una miqueta, li tirà una sarpà al si, i el xiquet li deia:

– Tio, jo no he segut, jo no he segut¡

I el carreter li contestà:

– I això que tens amagat baix de la camisa, què són?

Total que el pobre xiquet se n’anà ben coent del passó de vara que li pegà aquell home. Ja no volgué saber-ne res més dels carros de les taronges.

*Vara llarga amb una tireta llarga i estreta de cuir, que al final portava varies tiretes curtes fines també de cuir. També estava l’assot que  era una vara llarga amb una trena que feiem amb corda o tela amb un nuc a la punta

Pàgina següent »

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.