El Racó de Cristòfor

13 febrer 2011

LA VIDALA DE LUIS DE “SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 18:52

Era una dona molt complerta que a la familia adorava.

Allí no manava ningú, només de lo que ella parlava.

L’home anava coixet amb un amor molt “estranyo

perquè al poble tots li deiem “el manyo”.

Un fill, que era Salvador, casat amb una cacauera

que enseguida sa mare no mirava el que era.

Les paraules que el xiquet deia, que eren igual que quan u “s’agobia”,

no li pogué dir a sa mare que s’havia buscat novia.

I per a dir-li el que era, amb el caràcter que tenia,

si era la que jo vaig veure que se’n  vaja amb sa tia.

6 febrer 2011

UNA COLORADA ACORTADA por Segundo “Ventano”

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 17:59

Esto es una que va a confesarse al cura y le dice:

–          Padre mío, padre mío, vengo a contarle un caso que he cometido el otro día en el pinar de Concejo.

Estaba con mis corderitos en aquel pasto tan fino y tan fresco

Ya se asesteraron a la sombra de un cerezo

Yo también me asesteré en un chambergo

Y entonces le contestó el cura:

–          Ya sé, hija mía, que por las palabras que vienes diciendo, esos pechitos vienen manchados con la baba del veneno. Pero no te apures hija mía que, cogiéndote un confesor bueno, por muy grande que sea el pecado como un taco vas al cielo. Y además yo conocí a unas mujeres que de joder se pudrieron y aún andan atacando con San Pedro.

DOÑA INÉS Y EL VÁTER, EN VILLAR DEL HUMO

Filed under: Villar del Humo — cosesdepac @ 17:56

 

El váter se lo tenía que hacer un hombre de Villar del Humo que se llamaba Teófilo.

Doña Inés era la mujer de Don Julio, maestro del pueblo. Esta mujer era de Cádiz, y claro, en aquel entonces aquí en el pueblo había animales sueltos por las calles: gallinas, algún  gorrinillo… claro, pues algo de olor de lo que cagaban los animales hacía.

Esta mujer se ve que era un poco fina  y en varias ocasiones  le dijo al albañil:

–          Señor Teófilo, hágame usted un váter que no me huela, por favor.

Claro, tantas veces se lo dijo que en una de ellas le responde el albañil:

–          Eso tiene fácil solución doña Inés, cague usted en la cocina y cocine usted en el vater; así el vater no le olerá a mierda y en la cocina no se le hará humo.

24 gener 2011

ANAR A FER RELLA, PER “PEP EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 21:47

Anar a rellar ho feiem després de passar la xeruga de “patà”, la que portava les orelles per voltejar la terra. Quan volies girar a la llarga o mantornant li pegaves patà i giraves les orelles.

Ja quan el camp estava ben llaurat (xerugat) amb el forcat feies el solc i a la punta que entrava a la terra, que alguns li deien la rella, de quan en quan li feiem més punta perquè conforme anaves gastant el forcat es feia redona.

També es podia fer doble solc i doble cavalló tornant a passar el forcat entre la part alta del cavalló i la part baixa del solc. Açò es feia per aprofitar més el camp, doblar-lo i plantar o sembrar doble. Però també era més faena i més despesa d’aigua.

Després tragueren la xeruga en rodes per a la marjal per a que anara millor per damunt de la terra i també per anar i tornar del camp més còmodament. Aquesta portava tres pales dalt i tres baix, i quan pegaves la volta giraves les pales, les de baix es quedaven dalt; aleshores amb el rastell (mena d’espàtula de fusta que es duia penjada al cos per llevar els gassons de terra que s’anaven fent a les pales) netejaves les que havies gastat per a tornar-les a girar després

Per anar i per tornar anàvem a peu, una mà als ramals i l’altra a la esteba (mànec de fusta per a dur i dominar la xeruga). Açò era als anys quaranta i cinquanta.

Més tard vingueren els tractors. Però abans que hi hagueren totes aquestes coses que hem dit, es feia tot a mà amb l’aixà.

Mon pare ja m’ho deia “xiquet, tu treballaras la meitat que jo he treballat; i els teus fills la meitat que tu”. Quanta raó tenia.

SEMBRAR CREÏLLES AMB ELS MEUS SOGRES, AMALIA I ALEJANDRO

Filed under: Textos — cosesdepac @ 21:43

Les creïlles ací se solen sembrar al febrer. Per començar,  escampar el fem i llaurar és el primer que hem de fer, després els cavallons.

Nosaltres les creïlles les comprem a un viver, ja siguen roges o blanques, però senceres i que tinguen ulls per on elles han de grillar. Després les tallem en dos o tres trossos i cada tros ha de tindre com a mínim un ull per a brotar.

Ja per sembrar-les, entre dues persones, amb una aixadeta cadascuna, una davant amb la punta del mànec va fent clotets cada pam o pam i mig aproximadamente; i el que va darrere estaca l’aixadeta i a la vegada que la trau en compte, per a que el forat no es tape, posa un tros de creïlla.

La creïlla blanca sol fer-se més ràpida que la roja, però collir-se s’han de collir al mateix temps.

Quan ja comencen a eixir les plantetes de la terra es tira una mica d’amoniac dins del solc, no damunt del cavalló ni de la planta; i si no plou les regarem una vegada per setmana, aprofitant eixa aigua que queda a la bassa per prendre el bany i regar. I si es precís birbarem i rascarem la terra, refent els cavallons.

I  a finals de maig o juny, amb els ganxos o l’aixada de tamany normal, estacant-la fonda fins al mànec (que se sol dir per ací quan algú te la clava o et fa una mala  jugada), per no fer malbé les creïlles i estirant amunt perquè ixquen totes i de pas deixar la terra plana desfent el cavalló.

Una vegada collides es fa un quadre amb quatre cabirons i es deixen a terra a un lloc sec per a que s’eixuguen durant una setmana. Després les posarem dins de caixons amb paper de diari per dins de tot el caixò per  a que no entre l’aire, sino es grillen molt prompte i a la vegada  tirarem uns pols per damunt  que es diuen Clorprofam 1%  i així elles duren de juny a juny aproximadamente.

I per als que els agraden les creïlles cinc plats variats:

–          Pare, què hi ha de sopar?

–          Avui, variat fill. Truita de creïlles o creïlles amb truita. Com vullgues.

–          Papá, ¿qué has hecho de cena?

–          Hoy menú de tres platos. De primero patatas, de segundo patatolas y de tercero patatas solas.

10 Mai 2010

ASSORRAR LA SORRA D’UN CARRO PLE DE TARONGES PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:41

A tocar de casa passaven carros que venien de Corbera i anaven a València a dur taronges. Alguns anaven carregats de “gom a gom” amb colmo i tot. Aleshores jo vivia al Romaní, erem jovenets i sempre estàvem a l’aguait a vore quan en passava algú.

Un dia, a mig matí, en passà u i el carreter anava dormint. Total, que li tirarem corbellà a les cordes de la sorra i totes les taronges anàven caiguent fins que al buidar-se, el carreter pegà una tosolà i anà a parar dins la sorra.

I l’home sense parar d’embotinar-nos i amb molta raó per la barrabassada que li haviem fet, parà el carro i agafant la tralla* començà a correr darrere de nosaltres. I a u que es torbà, s’encantà una miqueta, li tirà una sarpà al si, i el xiquet li deia:

– Tio, jo no he segut, jo no he segut¡

I el carreter li contestà:

– I això que tens amagat baix de la camisa, què són?

Total que el pobre xiquet se n’anà ben coent del passó de vara que li pegà aquell home. Ja no volgué saber-ne res més dels carros de les taronges.

*Vara llarga amb una tireta llarga i estreta de cuir, que al final portava varies tiretes curtes fines també de cuir. També estava l’assot que  era una vara llarga amb una trena que feiem amb corda o tela amb un nuc a la punta

LA BARRABASSADA DE BANDA DE NIT, PER “PEP EL DEL ROMANÍ”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:40

Un dia anarem al cinema a Sollana a peu des del Romaní, i quan tornàvem u dels que venia que li deien Paco diu:

–          Voleu que ens fem un got de llet?

–          Uei, doncs be, diguerem

Anàrem a un tancat que tenia son pare on hi havien vaques. I a una pobra vaca que estava gitada li pegarem un punta-peu i la férem alcar-se. I monyint, monyint la deixarem seca com un ós i moguerem cap a casa.

Al sendemà, quan son pare anà a monyir-la li diu al fill:

–          Xiquet, esta vaca està malalta. Ves-te’n a Almussafes a pel veterinari.

I el fill li contestà:

– Pare no es que estiga malalta, es que anit a la pobra vaca la deixàrem més seca que un canyot.

CAVAR CAMPS DE TARONGERS A MÀ PER “PEP EL BLANCUSET”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:39

Els ultims camps de taronger que es cavaren (remoure o llaurar la terra al voltant del taronger) a mà a colp d’aixà fóren els de Vicent el carnisser.

Anàvem de quadrilla uns quants, com ara ton tio Pepe “Nadal”, Juan el “Navarro”, Tomàs el germà de Luis el dels “tubos” i Pedro Parrals. Venies a cavar-te mitja fanecada al dia, això era el jornal. I a Gandia i a Alzira també he anat jo.

Mon pare ja m’ho deia:

–          “Xiquet, tu treballaràs la meitat que jo he treballat i els teus fills la meitat que tu” .

Quanta raó tenia.

PARAULES D’AJUNTAMENT PER LUIS DE “SIDRO”

Filed under: General — cosesdepac @ 16:38

A l’Ajuntament de Picassent amb paraules d’amics, tinc alguns que treballen i per a mi són bons testimonis.

Fernando és fenomenal, Vicent el de “perdiu” d’eixe no hi ha que criticar. Tot el que li mana Fernando ell no li ho pot ni retraure.

A vegades discuteixen i no volen tindre gens de pressa. Però mane qui mane a l’Ajuntament, la que mana és l’Alcaldessa

PEDRO I TERE PER LUIS DE “SIDRO”

Filed under: Textos — cosesdepac @ 16:37

 Són com germans meus. Ell és noble i molt carinyós; ella és rosa i un poquet dura i sempre mana dels dos. Si la veres pel carrer sempre resol la papereta, parla d’una manera que sembla una xiqueta: enganyar tot el que pot i quedar-se la pesseta.

 Pedro és molt senzill, ella s’ho apanya en lo que apreta, que en la butxaca, al pobret no li deixa una pesseta. Si el veres raonar, igual de matí que de vesprada,  com faça un dia que no l’has vist,  li pegues una abraçada i un bes com si fóra el teu germà.

« Pàgina prèviaPàgina següent »

Bloc a WordPress.com.