El Racó de Cristòfor

24 Juny 2008

Bromes d’abans pel Blancuset i el Vinyac

Filed under: Textos — cosesdepac @ 10:57

Moltes bromes ens fèiem abans. Les aguantàvem, ens les tiràvem al llom, teníem la capacitat per fer front a situacions complicades, i no s’emprenyàvem, no com ara que de seguida prompte la gent bonega i acaba a bolegues (acabar una cosa com el ball de Torrent, a cops de puny). Per exemple, plantaves un tornallet (camp xicotet) de cacao i altre dia quan anaves la llavor t’havien llevat i alficassos (cogombres llargs) t’havien plantat.

Quan anaves a collir taronges et posaven una pedra dins del cabàs, i quan abocaves hi havia vegades que anava la bàscula per terra; el cap de colla s’enfadava, perquè les taronges es feien malbé.

Els dies de pluja, a vegades s’ajuntàvem al magatzem de baix de casa de Mariano el Café, i alguns dels vells que estàven més habeats a cuinar, feien una bona paella amb caragols, a voltes amb llebre, i aplicàvem això de menja fort, caga fort, i no tingues por a la mort. Cremant ens la menjàvem, hi havia qui si es torbava un poc (encantar-se, descuidar-se) es quedava baix taula, l’arròs entrava sense tocar vores, era aplanar i engolir.

Recorde al cap de colla Vicent, que en pau descanse, donar-me a tastar el brou de la paella amb la paleta havent tirat abans un grapat de sal i ell preguntar-me, com el trobes de sal? i jo aguantar el xapalló i contestar-li: està en el seu punt! Tots vam riure molt.

També hi hagué qui en alguna ocasió va cosir alguna ensalada i tirar alguna cagada d’ovella, com si foren olives a vore a qui peixcàvem.

Altra de les bromes que m’agradaven era la de dur bunyols i entre ells haver-ne fet alguns amb un manoll de fil.  I quan li pegaves la dentellada ja podies estirar.

També recorde amagar-li l’entrepà per al dinar a Pepe El Marqués, un dels que més gana tenia. I altre dia omplir-me a mi l’entrepà de caragols vius.

S’ho passàvem bé, em fa goig quan en faig memòria, jugant jugant ja en fa 17 anys, quan veig pel carrer als més vells em complau molt saludar-los, xarrar amb ells, i veure que encara són entre nosaltres.

La Carme ens parla del vímet

Filed under: Textos — cosesdepac @ 09:46
Tags: ,

El vímet es treballa, com aquell que diu, des de sempre. Ja des de les primeres civilitzacions es parla de la presència d’aquest arbust, des d’Egipte fins a Roma arribant a l’edat mitjana en que el seu cultiu començà a esdevindre sistemàtic. Tingué molta importància a Europa, sobretot a principi del Segle XX, fins que nous materials feren la seua aparició substituïnt al vímet als diferents recipients i altres elements del camp i de la llar.

L’ofici de cisteller sempre ha tingut gran importància, i a tots els pobles de ben segur els mateixos usuaris es fabricaven els propis cistells.

Al nostre poble Picassent segur que hi haurà hagut algun cisteller, i algun dels més majors sabrà treballar el vímet. En el meu cas m’ha ensenyat mon pare, és un art que passa de pares a fills, i és difícil trobar algú que en sàpiga i que et vulga ensenyar.

El vímet són les branques d’un arbust que s’anomena sargue, que creix a les riberes d’alguns rius de manera salvatge i es utilitzat en cistelleria i altres estris domèstics.

Per que les seues branques són primes, llargues i flexibles, per tant de fàcil manipulació. És molt important que la zona on creix s’esporgue i netege per a que torne a eixir. Ja que la malessa dificulta el seu creixement.

Aquest sargue és més fi i minso que el vímet de cultiu. També diuen que s’ha d’agafar en lluna minvant, perquè si no podria fer fillols o tinyar-se.

La collita del sargue es deu realitzar en passar la primavera, quan més sava corre pels seus vasos i abans de que es seque estiguent verd es deu pelar.

El vímet és negre i pelat blanc, a mi personalment m’grada més el blanc, la cistella queda més bonica.

Tradicionalment es pela amb una vara doblegada del mateix sargue, primer es pela la part més grosa del brot i després, agafant d’ella, la resta de la branca.

Pelador figura 1

Segons les zones es cou primer per a pelar-lo. Coure vol dir que es posa a remull dins d’una caldera o en llocs del riu on córrega l’aigua, quedant totalment submergit. El temps d’arremull depén del gruix. D’una manera o altra es deu deixar eixugar totalment i alçar-lo fins la seua utilització.

Realització d’una cistella.

És important que la longitud de totes les varetes a utilitzar siga molt similar. Que alfarrassem les varetes que anem a necessitar, per que les hem de deixar a remull unes hores per aconsegur que siguen elàstiques i no es partisquen al treballar-les.

Se seleccionen 6 o 8 varetes grosses (aquesta explicació és amb 6 varetes per a la base), les quals es tallen per la part més grossa tenint una longitud un poc més llarga del que serà la base de la cistella.

A la meitat d’elles els farem un tall longitudinal a la part central, d’un parell de centímetres, per aquest tall es passaran les altres 3, formant una creu. En cas de que les branques no siguen molt grosses no cal fer aquest tall.

Les nugarem per exemple amb un cordell de ràfia o fil de palomar i començarem a trençar amb 3 vares per la part més prima, entrellaçant-les al voltant dels 16 caps per anar separant-los. Una vegada acabat el cul es neteja de puntes retallant-les no molt a la vora, per que després ens servirà per a reforçar la base.

(imatge base) Figura 3

Després hem de seleccionar 36 varetes per començar a pujar el que seran els pilars de la cistella.

Primer les tallem per la part grossa en bisell per a inserir-les per dins de l’entrellaçat, una a cada costat del caps, i en caps en frontats s’insereixen dues a cada costat formant el que esdevindrà la part de l’ansa (es poden inserir per a l’ansa quan la paret o cos ja estiga teixit, però d’aquesta manera serà més forta la cistella).

Figura 4

S’uneixen totes les varetes en un ram i ja comença a pujar, primer amb un trençat doble o triple, en la base per a reforçar el cul i la zona o dobleguen les varetes que fan de pilar i a la vegada que servesca per a tapar els caps.

Figura 5

Quna anem inserint varetes es farà a mb la part grosa ben tallada en bisell, cap a l’interior de la cistella. Una vegada totes inserides es van entreteixint entre els pilars. Una dalt altra per davall i es continua a mb la següent vareta, així successivament fins acabar les varetes.

Figura 6

Pel centre de la paret se sol fer una línia més grosa, es passen enlloc d’una sí una no, dues sí, una no, una volta. A meitat de paret inserirem més varetes a la zona qiue formarà part de l’ansa, de manera que li donarem més consistència.

Figura 7

Quna hajam arribat a l’altura desitjada, realitzarem l’ansa. Estarà formada per la perllongació de les vares que naixen del fons i les afegides anteriorment. Es realitza un trençat girant a la vegada i s’insereix a l’altre costat. Primer dos caps cap a un costat, i de l’altre costat altre que acaba trençant-se amb aquestos.

Aquesta és la tasca més difícil, junt al trençat final, pel vorell per a reforçar i amagar les varetes amb les que veníem treballant.

Figura 8

I ja tenim la nostra cistella acabada!

Cosetes de Villar del Humo

Filed under: Dites,Villar del Humo — cosesdepac @ 08:49

A un tal Marcos Coso el meu blog li ha agradat i com es veu que em coneix, que escriga sobre Villar del Humo, el poble on estiuege, m’ha demanat. I com jo sóc molt ben cregut a escriure m’he posat i açò li he dedicat, de Villar del Humo un paradís desconegut.

D’Amalia Ramos.

En Villar del Humo, humo,
en Cardenete, piñones,
en Víllora, lechuguina
y en Enguídanos, pendones.

Fuego que se quema, Ruillo.
La posada de Carboneras
Pajarón Pajaroncillo
Villar del Humo y la Cierva.

Yo me puse de sombrero
por ganar unos cuartos.
Y en aquel tiempo nacían,
sin cabeza los muchachos.

D’Alejandro Sierra:

El Romacero de Boniches.
Hay ideales a real,
a treinta los de noventa,
puros rubios de picado,
los llevo blancos de hebra.
Para la nena y el nene
vendo pelotas de goma,
tengo barato el martillo,
por dos reales una gorra.

De Vicente Sáiz

Para La Cruz, la viña reluz,
y si no reluz, ni agrio ni duz.

El tres de mayo, día de La Cruz
(las fiestas de la Cruz del Mayo se celebran el 2, 3 y 4)

Pajarón, Pajaroncillo,
Valdemoro y Valdemorillo,
Cañete y Salvacañete,
y la Huérguina que son siete.

Para San Marcos, el cañamar (cañamón)
ni nacido, ni por sembrar.

I ja per acabar Marcos Coso:

Marzo lluvioso,
abril florido y hermoso.

23 Juny 2008

Dites

Filed under: Dites — cosesdepac @ 15:02

A gallina per barba, caiga qui caiga.

Almussafes poble antic
té les parets foradades
ens pensàrem que era Madrid
i era un niu de caullades (mena d’estornell que venia a l’hivern i se n’anava a la primavera, ara ja no es veu)

Arreglo a la barraca, el melonar

Arreglo a la gàbia la cagarnera

De moliner canviaràs però de lladre no t’escaparàs.

De Silla a Picassent se’n va la mala gent.

Estirar tots de la mateixa corda

Fes dels meus defectes els teus afectes.

Fesols a l’horta fes foc i tanca la porta.

Menja fort, caga fort i no tingues por a la mort.

No canvies les sendes velles per les no velles.

Omplir els ànims de vida abans que la vida d’ànims.

On va la corda, va el poal

Picassent i dolces els collons m’espolses.

Pobre animalet que entra per la boca d’un altre.
Quan Cullera fa capell i Corbera li contesta, pica espart i fes cordell (Silla).Quan Matamon s’emborrasca i la murta fa capell llaurador ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell (Real de Montroi).

Quedar mal o quedar bé, tot és quedar.

Si el ponent no la mou i el llevant no la plou i si no sents dir l’arc de Sant Martí de matí l’aigua ja està ací, l’arc de Sant Martí de vesprà l’aigua ja se’n va.

Si vols vore un carro anant para’t a cagar.

Sueca la merda seca
Fortaleny me cague en ell
i Riola la panderola

La Gallina ha de pondre de bon matí

16 Juny 2008

Fer planter de tomaques. El blancuset i Vinyac fill (2ª part)

Filed under: Textos — cosesdepac @ 11:56

Octubre ha començat i els bardals hem de fer, per plantar el planter varies basses hem fet, un metre tenen d’ample, de 2 a 4m. de llarg, una barraca enmig farem de canyes plantades, dalt i baix nugades amb lligasses de cordell d’un metre i mig d’altes han de ser i damunt els rastolls de palla d’arròs col·locarem i així l’aigua que entre evitarem.

En encetar novembre a fer les monetes hem de començar, amb terra i fem farem pur, farem massa i les monetes ben redonetes les farem, 25 o 30 monetes al bardal dins la barraca i per ristrera a l’ampla hem de col·locar. Amb el dit a cada moneta a la banda de dalt un forat li farem i dins la llavor de tomata posarem, en tot un llit de monetes tindre fet amb un garbell fem garbejarem i fi l’escamparem, després amb terra escampanda amb les mans les taparem fins que les llavors no veure’m, després amb molt de compte amb un arruixador les hem de banyar fins que ben mullades quedar, i a esperar perquè hauran de grillar.

En gener les llisades: estructura de canyes i rastolls d’arròs per plantar el planter i lligar les tomateres, hem de preparar per les tomateres plantar.

Les canyes anirem a tallar en lluna fosca, i així evitar que la polseta que han de soltar, la cara i les parts ens puga fer-les unflar.

A dos pams i mig cada canya enterrada ha d’estar i a un metre tombades a la llarga i a l’ample les hem de separar. A la llarga de la llisada posarem filera una dalt i una a cada costat a mitja altura, totes ben lligades les hem de posar. Després el rastoll a dalt i la palla ben col·locada que quede ben aseada i una canya damunt la palla ben lligada per que el vent no se l’emporte.

Tomateres encanyades sense coberta de palla. Actualment el planter ja no es fa mitjançant llisades, per que es compra el planter fet.

Herència i béns curts

Filed under: Textos — cosesdepac @ 10:46

26-11-2007

Un dia a Reial de Montroi un iaio li digué a la seua filla: xiqueta, qui guarda quan té, menja quan vol. Un altre no digué res i pensà: te guardaba un higo, pero al verte venir me lo comí.

Aleshores el primer iaio ho deixà tot per la seua filla i els seus néts i poc abans de faltar li digué a la filla: No canvies cap camp per era, i així el temps anà passant i les terres passaren de pares a fills i de fills a néts, i ja quan els néts foren majors ho veneren tot, per que com ja se sap les persones canvien i les prioritats i els estils de vida també. Fins que un dia passejant pel camp el fill amb la mare començà a dir-li, aguaita mare, eixe camp també era nostre i la mare recordant les paraules de son pare li digué al fill: veus com el iaio tenia raó? hem canviat tots els camps per era.

Paregut li passà també a Paco el pobret de Silla, el que passà és que el seu cas fou un poc pitjor, en tenia molts de diners i tants en cremava, i tan ràpid, que li s’allargà la vida i li s’acurtaren els béns. I després anant per les cases deia: Una almoïneta per al tio Paco de Silla, que li s’ha allargat la vida i li s’han acurtat els béns, i quan li deien que no, posant la mà de gaidó deia: manco pes, manco pes.

Historietes de Maria la Pena de Picassent

Filed under: Textos — cosesdepac @ 10:45

Velert el de la gossera, any 1940.
Detectiu de pantalla és Velert mot orgullós,
divertint la xicalla quan sol atrapar a un gos.
En un acte de servici un gos li furtà el llaç
li pegà un bac a terra, i li va pelar el nas.

Les dones i la ruleta
Ara s’ha posat en moda jugar a la ruleta,
els xavals roda que roda van deixant-se la pesseta,
les dones per no ser menys com desitgem la igualtat,
anem a vore que passa què es juguen els del mercat.

El Crist del sindicat
Salva-mos d’esta sequera, Oh crist del sindicat,
de les tempestes i lladres que n’hi han ara més que mai
Ja sabem que mos castigues, per que estàs molt agreujat
des de que te feren guarda de canyes de batollar*

* Als anys 40 els cables de la llum estaven baixets i quan el Crist passava, amb vares de batollar els guardes de camp alçaven els cables per que no s’enganxara.

El iaio Vinyac i el seu amic Nadal per a Palleta

Filed under: Textos — cosesdepac @ 08:51

7 de gener 2008

El iaio Vinyac amb el seu amic Nadal per a Palleta de Silla varen anar a fer 5 dies de jornal allà pel mes de maig. En eixir el sol, fardet al llom, començaren a camejar, per que ja ho diuen, la Gallina ha de pondre de bon matí. Als quatre camins es varen trobar i en arribar ala marjal, es posaren a treballar .

Dia primer.
El dia sencer es passaren fanguejant: passar els tres rulos de ferro que fan a mena de llaurança, fins que el sol es posà i cara a la nit el camí enfilaren fins que a Picassent arribaren.

Dia segon.
El segon dia per a descansar i així deixar la terra eixugar per que entre dues terres havia d’estar: mig seca mig mullada.

Dia tercer.
El tercer dia ben dormits i ben menjats es varen alçar i com que ningú dels tres tenia el mal de caram (no agradar gens treballar). A treballar se’n varen anar i gerugant i mantornant el dia passaren i fer-se de nit se n’anaren al llit.

Dia quart.
Al quart dia arribaren, l’aigua amollaren i tot el camp dragaren:

i com que tots tres eren un bons dàtils de rabosa: ser molt espavilats, algunes llises, tenques, anguiles, gambes de marjal i algun fartets, samarucs, rabosetes (peixets xicotets) agafaren i dins del bornell els posaren, i els tres molt contents tornaren i així ho celebraren.

Dia cinqué.
Al que en feia cinc de dies molt enjorn també s’alçaren, i els ganivets de l’entauladora abans de passar-la esmolaren. L’entauladora de ganivets es passava per que l’aigua s’havia escorregut i d’aquesta manera es desfeien els gassonets més xicotets i al temps també tallar alguna brossa roïna com ara xufera o gram, i quan el dia s’acabà a casa se n’anaren.

Dia sisé.
El sisé dia a les 3 s’alçaren, i 100 garbes de l’hort arrancaren i enjorn es varen posar per que a Picassent havien de tornar. Damunt de l’abaixadora totes les garbes d’arròs posaren i abans del migdia totes les 100 plantaren. Aleshores Palleta els digué en 7 o 9 dies passar l’arròs començarà a grillar i haurem un dia de tornar per haver de birbar i així algun rotgle replantar: tornar a plantar les mates que no hagen grillat o que no tiren amb força. Fins setembre continuar que l’arròs ja estarà per a segar.

En setembre arribar l’arròs començaven a segar, en l’abaixadora l’anaven carregant fins la barca que era a la séquia carregar i després el portaven al port de Silla a descarregar, després al sequer i amb la corbella de desbarbar rant a espiga el tallaren.

El rastoll que sobrava al port de València Palleta amb el carro el portava per encendre ràpid les calderes dels vaixells i també per al forn d’algun rajolar per haver-los de cremar, i ara ja sabeu per que a d’aquell home de Silla li deien Palleta.

8 Juny 2008

Collint alfals amb Palleta fill i la seua haca

Filed under: Textos — cosesdepac @ 09:50

El dissabte pel matí, enjorn he quedat amb el meu mig amic Palleta fill, per un camp d’alfals anar a collir, faré cap amb la bicicleta al seu pessebre, per que prompte la seua haca filla d’egua i haca de bon matí s’atibaca d’alfals, brossa i farina de dacsa amb aigua (menjar que donaven els pobres als animals) o de garrofes i palla, aquestos els donaven els rics, també al seu mascle fill d’un ruc i d’una egua li posarem menjar al pessebrer, i aigua molt neta a un tifell per que si no és ben neta no beuen ells. Per si algú no ho sabia, mengen 5 vegades al dia.

En els animals haver tret la part l’haca hem aviat amb el cabestre, el selló, i les arretranques. Després el carro hem preparat i els tirants al colleró hem enganxat, també hem comprovat les pesoneres, per que cap de les dues rodes d’aro de camat no se n’ixquera. Davant i darrer hem col·locat la garrotera i els seus varals, i per carregar més hem despenjat la sorra i les teleres també davant i darrere.

Ja posats, el meu sogre Alejandro que entén molt de barrejar aquestos animals tot açò m’ha explicat:

– Mascle i mula no crien
– D’una burra i d’un cavall naix un mascle rom
– D’una egua i un ruc, naix un mascle “yeguato”
– Rucs i burres sí crien
– D’egua a ruc, o de cavall a burra és difícil que crien
– De cavall i egua naix el cavall
aquí a l’horta era més habitual l’ús d’haques, la resta de bèsties era més normal trobar-les a l’interior del País Valencià o a Castella.

Espere que la història us haja agradat i moltes coses hageu descobert.

Bloc a WordPress.com.