ANAR A FER RELLA, PER “PEP EL BLANCUSET”

Anar a rellar ho feiem després de passar la xeruga de “patà”, la que portava les orelles per voltejar la terra. Quan volies girar a la llarga o mantornant li pegaves patà i giraves les orelles.

Ja quan el camp estava ben llaurat (xerugat) amb el forcat feies el solc i a la punta que entrava a la terra, que alguns li deien la rella, de quan en quan li feiem més punta perquè conforme anaves gastant el forcat es feia redona.

També es podia fer doble solc i doble cavalló tornant a passar el forcat entre la part alta del cavalló i la part baixa del solc. Açò es feia per aprofitar més el camp, doblar-lo i plantar o sembrar doble. Però també era més faena i més despesa d’aigua.

Després tragueren la xeruga en rodes per a la marjal per a que anara millor per damunt de la terra i també per anar i tornar del camp més còmodament. Aquesta portava tres pales dalt i tres baix, i quan pegaves la volta giraves les pales, les de baix es quedaven dalt; aleshores amb el rastell (mena d’espàtula de fusta que es duia penjada al cos per llevar els gassons de terra que s’anaven fent a les pales) netejaves les que havies gastat per a tornar-les a girar després

Per anar i per tornar anàvem a peu, una mà als ramals i l’altra a la esteba (mànec de fusta per a dur i dominar la xeruga). Açò era als anys quaranta i cinquanta.

Més tard vingueren els tractors. Però abans que hi hagueren totes aquestes coses que hem dit, es feia tot a mà amb l’aixà.

Mon pare ja m’ho deia “xiquet, tu treballaras la meitat que jo he treballat; i els teus fills la meitat que tu”. Quanta raó tenia.

SEMBRAR CREÏLLES AMB ELS MEUS SOGRES, AMALIA I ALEJANDRO

Les creïlles ací se solen sembrar al febrer. Per començar,  escampar el fem i llaurar és el primer que hem de fer, després els cavallons.

Nosaltres les creïlles les comprem a un viver, ja siguen roges o blanques, però senceres i que tinguen ulls per on elles han de grillar. Després les tallem en dos o tres trossos i cada tros ha de tindre com a mínim un ull per a brotar.

Ja per sembrar-les, entre dues persones, amb una aixadeta cadascuna, una davant amb la punta del mànec va fent clotets cada pam o pam i mig aproximadamente; i el que va darrere estaca l’aixadeta i a la vegada que la trau en compte, per a que el forat no es tape, posa un tros de creïlla.

La creïlla blanca sol fer-se més ràpida que la roja, però collir-se s’han de collir al mateix temps.

Quan ja comencen a eixir les plantetes de la terra es tira una mica d’amoniac dins del solc, no damunt del cavalló ni de la planta; i si no plou les regarem una vegada per setmana, aprofitant eixa aigua que queda a la bassa per prendre el bany i regar. I si es precís birbarem i rascarem la terra, refent els cavallons.

I  a finals de maig o juny, amb els ganxos o l’aixada de tamany normal, estacant-la fonda fins al mànec (que se sol dir per ací quan algú te la clava o et fa una mala  jugada), per no fer malbé les creïlles i estirant amunt perquè ixquen totes i de pas deixar la terra plana desfent el cavalló.

Una vegada collides es fa un quadre amb quatre cabirons i es deixen a terra a un lloc sec per a que s’eixuguen durant una setmana. Després les posarem dins de caixons amb paper de diari per dins de tot el caixò per  a que no entre l’aire, sino es grillen molt prompte i a la vegada  tirarem uns pols per damunt  que es diuen Clorprofam 1%  i així elles duren de juny a juny aproximadamente.

I per als que els agraden les creïlles cinc plats variats:

–          Pare, què hi ha de sopar?

–          Avui, variat fill. Truita de creïlles o creïlles amb truita. Com vullgues.

–          Papá, ¿qué has hecho de cena?

–          Hoy menú de tres platos. De primero patatas, de segundo patatolas y de tercero patatas solas.