BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 5ª PART I ÚLTIMA

Per lo que es veu la carn morta que ella deia havia reviscolat amb força i en acomiadar-se ella li preguntà:

• Bé no m’has dit com et dius.

• Blai, nebot de piu de ferro, respongué ell.
• Ara ho entenc, digué ella, el per què anaves tant be servit. Al teu oncle, algunes companyes meues, d’eixes que volen i piquen el coneixen be.

• I tu, com et dius?

• Jo, Virgínia.

• M’agrada eixe nom.

• Ens tornarem a vore en altra ocasió?, preguntà ella.

I ell que era graciós li respongué:

– “Ara tens l’ocasió de portar-me els ous a l’estació”. No patisques de d’ocasions en tindrem més. Per què l’hort que s’ha plantat n’hi ha que regar-lo a sovint, si no se seca.

Aleshores es besaren, s’abraçaren i els dos mogueren molt contents.

Temps després, es coneix que a d’ella li provà la vida fora del monestir i deixà els hàbits. I ell continuà dedicant-se a les cabres i a fer coses d’espart per a vendre-les.