No tardà massa, als dos dies va tornar i aquesta volta, com que en fer cap a la font del margalló no va columbrar a ningú, aprofità per arrencar espart. A eixa partida n’hi havien bons rotgles d’espart. Arrencaria unes quantes garbetes, el couria i el picaria per fer-se unes espardenyes noves.
Ja portava una bona estona amb l’espart quan va barruntar una monja que anava a la font a per aigua. A una mà portava un cànter i a l’altra una botija: l’aigua del cànter per cuinar i per a llavar-se, la de la botija per beure.
- Aquesta és valenta, està forta però pega en baixeta, va pensar. Què collons es digué “dona xicoteta, figa gran”
- Bona vesprada, bon home, digué ella.
- Bona vesprada, senyoreta, respongué.
- Senyoreta no, nosaltres ens deguem al nostre senyor.
- Doncs això d’emplear-se i de servir a un home que no es pot tocar, deu fer passar molta gana.
- Eixes qüestions carnals per a nosaltres son pecat. Nosaltres no tenim necessitat d’eixes coses, digué la monja.
- Això ho diu vosté perquè no ha tastat la mel.
Aleshores en vore que la monja s’incomodava i es posava roja, ell ho deixà estar. I en traure’s unes carlotes de la nansa li’n va oferir a la monja. Com que la font no es veia des del monestir i no hi havia ningú més furonejant ( es diu de les persones que van esquadrinyant com els furons als caus) a prop, ja que el xicon era molt templat i li va fer gràcia li acceptà el detall i estiguent u enfront de l’altre xarrant aguaita per on ella que ve una serp “camalera” (ho usem per fer broma be a homes o a dones, no existeixen) pegà un bot i va anar a parar a braç d’ell. Com que la serp no se n’anava ella no parava, espatarrada com estava i penjada del coll d’ell, de moure’s.
El Racó de Cristòfor 
Deixa un comentari