Portava un rellotge penjat i deia que era un “Roscof”. Com que ningú el coneixia, tots li pagàvem a poc. Però una vegada de matí, al eixir-nos-en d’allí, u dels del grup que tenia la paraula li va dir a don Braulio:

- Don Braulio, a vore si es lleva el rellotge perquè sino , moltes vegades es queda dormint.

- Vosaltres no es cregau que jo estic dormint, que jo estic mirant-vos a tots.

Ara aplega el sendemà i per a saber la veritat s’acosta el qui ho deia, i ho digué meitat per meitat:

- Avui sí que eixirem prompte al pati, d’això m’encarregue jo.

I un altre li contesta:

- No la lies, que anirem al cantó

I aleshores don Braulio, assegut al costat de l’estufeta, de quant en quant ajocava i donava alguna “cabotaeta”.  I aquest que s’alça, li lleva el rellotge i li l’adelanta tres quarts. I quant estàvem tots asseguts com aquell que va sofrint, pega tres colps de gola, com aquell que estava tosint. Aleshores es desperta don Braulio i aguaita el rellotge i diu:

- Al pati tots!

Eren les 10:30 hores quan s’assabentà. Hi hagué repartició d’alguna que altra galtada, però ell no va saber qui li havia fet la putada.

- Pare, mate’m, mate’m si vol però deixe’m dormir un poc més.

Vaja, que es veu que era prou manter.

Cristòfor: d’eixos ni han a tots els pobles. Ací a Picassent un dels més coneguts és “el Caram”. Per això solem usar l’expressió “t’agrada treballar menys que al Caram”.

Esta historia los viejos del pueblo también la cuentan en versión “mujer montando”

Como muchos sabréis en aquellos tiempos muchas mujeres y hombres no utilizaban ropa interior con suficiente protección para estos casos; vaya, bragas y calzones.  Este cura yo no sé si los llevaría, pero por muy religioso que sea uno, cuando le tocan tanto “los huevos” termina cagándose en cosas no deseadas.

Total que se tenía que ir desde Villar del Humo a otro pueblo a decir misa y se le escapó el burro y perdió la manta y la albarda.Encontró el burro pero tuvo que hacer el resto del camino a pelo. Y claro, con tanto roce al final se escoció.  Aunque iba a dar misa hubo un momento que ya del dolor iba diciéndo:

- “Me cago en Dios, el burro de los cojones”.

LA DE LAS CASTAÑAS

Había una pareja de novios en Villar del Humo y él fue a recogerla para ir a misa. Pero resulta que ella ya había cogido el camino para ir hacia la Iglesia. Se ve que ella durante todo el tiempo iba levantando la pata y diciendo:

- “Toma castaña, toma castaña”.

Por lo que se ve iba floja de gases.

Y a poco de la Iglesia, ella lo abarruntó a él, y al girarse le pregunta:

- “¿Pero es que llevas mucho detrás mía?”

- Pues mujer, desde que has puesto la parada de castañas.

MAS COSETAS

“Pablo se casó en San Pablo

cojo, manco y corbado

que tal sería la novia

que Pablo fue el engañado”

“No creas que si te casas

te tengo que aborrecer

que puedes quedarte viuda

y volverte a pretender”

“Si joven viene a enviudar

anda sin pereza alguna

pero si se vuelve a casar

resulta hasta con reuma”

“Tirador de escopeta

y cazador de hurón

no reñiran los hijos

por la partición”

“Cien patos, metí dos en un cajón

¿cuantas patas y picos son?”

Cuatro patas y dos picos son.

“Hasta San Antón, aguinaldos son”

17 de enero

- “¿Me habéis pedido algo para Reyes?

- ¡Sí!

- Un “correquetecagasynomeas” te voy a pedir

“Por la mañana, patatas,

al mediodía, también

y por la noche,

si no hay olla,

patatas en la sartén”

- ¿Qué hay para comer hoy, madre?

- Tres platos variados, hijo. De primero, patatas. De segundo, patatolas. Y de tercero patatas solas. ¿Te gustan hijo?

- Sí, madre.

- ¿Padre, qué hay para cenar?

- Mierda frita.

- ¡Uy! Pues va usted a perder el aceite porque no va a comer nadie.

JUEGOS DE CARTAS DE PEQUEÑOS EN EL PUEBLO

“Una, dole, tele, catole, quile, quileta

estaba la reina en su silleta,

vino Gil, apagó el candil,

candil, candol,cuentalas bien

que las veinte son.

Escurra el aceite,

que escurra el tambor,

que baje la niña

del remecedor;

si no baja pronto

que le den, que le den

con el rabo de la sarten

con migas y con miel.”

Diu que tenien per costum els quintos de Llanera anar la nit d’ànimes a posar una corona de flors a la creu del cementeri, i se’n van anar a posar-la i  el que estava posant-la sent una veu com si li parlaren de dins d’un sifó d’aigua que li diu:

-          Xé, què fas ahí?

I es pegà un bac que es va matar.

La nit eixa la gent tenia molta por. Jo he vist al sendemà gent que no anava mai a missa, omplir-se l’església de gom a gom.

igual va darrere que davant.

La trau a passejar i la gosseta ja ho sap

en quan la veu en la cadeneta, enseguida li alça el cap.

Ix amb la gosseta al carrer i van passant les setmanes

i quan va per ahí, totes les que es troba pel camí

per a d’ella són germanes.

Allí no manava ningú, només de lo que ella parlava.

L’home anava coixet amb un amor molt “estranyo”

perquè al poble tots li deiem “el manyo”.

Un fill, que era Salvador, casat amb una cacauera

que enseguida sa mare no mirava el que era.

Les paraules que el xiquet deia, que eren igual que quan u “s’agobia”,

no li pogué dir a sa mare que s’havia buscat novia.

I per a dir-li el que era, amb el caràcter que tenia,

si era la que jo vaig veure que se’n  vaja amb sa tia.

-          Padre mío, padre mío, vengo a contarle un caso que he cometido el otro día en el pinar de Concejo.

Estaba con mis corderitos en aquel pasto tan fino y tan fresco

Ya se asesteraron a la sombra de un cerezo

Yo también me asesteré en un chambergo

Y entonces le contestó el cura:

-          Ya sé, hija mía, que por las palabras que vienes diciendo, esos pechitos vienen manchados con la baba del veneno. Pero no te apures hija mía que, cogiéndote un confesor bueno, por muy grande que sea el pecado como un taco vas al cielo. Y además yo conocí a unas mujeres que de joder se pudrieron y aún andan atacando con San Pedro.

El váter se lo tenía que hacer un hombre de Villar del Humo que se llamaba Teófilo.

Doña Inés era la mujer de Don Julio, maestro del pueblo. Esta mujer era de Cádiz, y claro, en aquel entonces aquí en el pueblo había animales sueltos por las calles: gallinas, algún  gorrinillo… claro, pues algo de olor de lo que cagaban los animales hacía.

Esta mujer se ve que era un poco fina  y en varias ocasiones  le dijo al albañil:

-          Señor Teófilo, hágame usted un váter que no me huela, por favor.

Claro, tantas veces se lo dijo que en una de ellas le responde el albañil:

-          Eso tiene fácil solución doña Inés, cague usted en la cocina y cocine usted en el vater; así el vater no le olerá a mierda y en la cocina no se le hará humo.

Ja quan el camp estava ben llaurat (xerugat) amb el forcat feies el solc i a la punta que entrava a la terra, que alguns li deien la rella, de quan en quan li feiem més punta perquè conforme anaves gastant el forcat es feia redona.

També es podia fer doble solc i doble cavalló tornant a passar el forcat entre la part alta del cavalló i la part baixa del solc. Açò es feia per aprofitar més el camp, doblar-lo i plantar o sembrar doble. Però també era més faena i més despesa d’aigua.

Després tragueren la xeruga en rodes per a la marjal per a que anara millor per damunt de la terra i també per anar i tornar del camp més còmodament. Aquesta portava tres pales dalt i tres baix, i quan pegaves la volta giraves les pales, les de baix es quedaven dalt; aleshores amb el rastell (mena d’espàtula de fusta que es duia penjada al cos per llevar els gassons de terra que s’anaven fent a les pales) netejaves les que havies gastat per a tornar-les a girar després

Per anar i per tornar anàvem a peu, una mà als ramals i l’altra a la esteba (mànec de fusta per a dur i dominar la xeruga). Açò era als anys quaranta i cinquanta.

Més tard vingueren els tractors. Però abans que hi hagueren totes aquestes coses que hem dit, es feia tot a mà amb l’aixà.

Mon pare ja m’ho deia “xiquet, tu treballaras la meitat que jo he treballat; i els teus fills la meitat que tu”. Quanta raó tenia.

Nosaltres les creïlles les comprem a un viver, ja siguen roges o blanques, però senceres i que tinguen ulls per on elles han de grillar. Després les tallem en dos o tres trossos i cada tros ha de tindre com a mínim un ull per a brotar.

Ja per sembrar-les, entre dues persones, amb una aixadeta cadascuna, una davant amb la punta del mànec va fent clotets cada pam o pam i mig aproximadamente; i el que va darrere estaca l’aixadeta i a la vegada que la trau en compte, per a que el forat no es tape, posa un tros de creïlla.

La creïlla blanca sol fer-se més ràpida que la roja, però collir-se s’han de collir al mateix temps.

Quan ja comencen a eixir les plantetes de la terra es tira una mica d’amoniac dins del solc, no damunt del cavalló ni de la planta; i si no plou les regarem una vegada per setmana, aprofitant eixa aigua que queda a la bassa per prendre el bany i regar. I si es precís birbarem i rascarem la terra, refent els cavallons.

I  a finals de maig o juny, amb els ganxos o l’aixada de tamany normal, estacant-la fonda fins al mànec (que se sol dir per ací quan algú te la clava o et fa una mala  jugada), per no fer malbé les creïlles i estirant amunt perquè ixquen totes i de pas deixar la terra plana desfent el cavalló.

Una vegada collides es fa un quadre amb quatre cabirons i es deixen a terra a un lloc sec per a que s’eixuguen durant una setmana. Després les posarem dins de caixons amb paper de diari per dins de tot el caixò per  a que no entre l’aire, sino es grillen molt prompte i a la vegada  tirarem uns pols per damunt  que es diuen Clorprofam 1%  i així elles duren de juny a juny aproximadamente.

I per als que els agraden les creïlles cinc plats variats:

-          Pare, què hi ha de sopar?

-          Avui, variat fill. Truita de creïlles o creïlles amb truita. Com vullgues.

-          Papá, ¿qué has hecho de cena?

-          Hoy menú de tres platos. De primero patatas, de segundo patatolas y de tercero patatas solas.