L’oncle s’havia guanyat la popularitat a piuades, a base de porfies. Era molt tremendo, conten les llengües roïns, que una vegada xerrant amb els amics, com se les donava molt d’estacar-la, u li amollà:

• “Què seràs tu el bou del tio Niercol?” (ho diuen a Torís)

I com era molt masclet s’emprenyà i profià a que era capaç d’anar a València, armar i quan passara el tranvía la posaria a la via i les rodes farien: “cla-clà, cla-clà, cla-clà”. Per a que vegeu lo exagerat i enredrador que era.

Passaren els anys i Blaiet es va fer un xicot molt templat i ben paregut. Fart de treure’s punta a la llapissera de vint-i-quatre centímetres (també anava ben servit) amagat darrere de les argelagues, de no haver tocat mai pèl ni mare, de no haver alçat un gat de la cua, de no vore-li el furó a una dóna (vol dir que “tu que sabràs de la vida”), vaja, no menjar-se un torrat amb una dóna. Va decidir que de quan en quan s’allargaria a la “Font del Margalló” on les monges del Monestir de la Creu, partida no massa lluny del Besori, anaven a carregar aigua per a taula i llavar-se.

Així ho feu, un dimarts de vesprada va anar a la font a rodar el colomer, i estar a la caigudeta del pàmpol (estar pendent d’alguna cosa o de lo que diuen). Portava la seua nansa fet de trenilla d’espart cru de tretze ramals, a la serra n’hi ha molt, també l’ampolla de vidre de 1’5 litres folrada de tela saquera i damunt amb trena feta d’espart picat però de cinc ramals. Així, amb l’excusa de carregar aigua, pegaria un mosset i intentaria fer un primer contacte amb alguna monja, a les que el seu oncle Pere anomenava “tabollets”, (Figues verdes, perquè no les cull mai ningú, no se les mengen) famolenca com ell.

No tingué sort perquè a les hores que va anar ja estava ponent-se el sol i a mitjans de juliol, al Monestir de la Creu, ja havien sopat i totes estaven resant-li al Senyor. Tornaria un altre dia. Però aquesta vegada a mitja vesprada i intentaria, si es donava l’ocasió, d’alegrar-li el dia a algú “taboll”.

]]> http://cristofor.wordpress.com/2009/09/10/blai-el-nebot-de-%e2%80%9cpiu-de-ferro%e2%80%9d-i-la-monja-%e2%80%9cvirginia%e2%80%9d-per-vinyac-fill-2%c2%aa-part/feed/ 0 cosesdepac http://cristofor.wordpress.com/2009/09/10/blai-el-nebot-de-%e2%80%9cpiu-de-ferro%e2%80%9d-i-la-monja-%e2%80%9cvirginia%e2%80%9d-per-vinyac-fill-1%c2%aa-part/ http://cristofor.wordpress.com/2009/09/10/blai-el-nebot-de-%e2%80%9cpiu-de-ferro%e2%80%9d-i-la-monja-%e2%80%9cvirginia%e2%80%9d-per-vinyac-fill-1%c2%aa-part/#comments Thu, 10 Sep 2009 13:10:36 +0000 cosesdepac http://cristofor.wordpress.com/?p=268 ]]>

Nebot per part de mare de Pere “Piu de Ferro”, veí de Picassent i molt conegut popularment per l’ús de la seua ferramenta en infinitat de profies, enjorn va deixar de tindre el renyó cobert amb sa mare. Ho recordava perfectament i no li s’oblidaria mai mentres visquera.

• “No se m’oblidarà mai en la vida” es deia a d’ell mateix.

(A Picassent diguem “doncs si no t’ha passat en la vida, en la mort no et passarà, o si no has fet una cosa en la vida, en la mort tampoc la faràs”).

Li mancaven vint dies per al seu aniversari, foren dos dies abans de reis, quant, anant de la ma de sa mare, la Rosa, i en passar prop d’una casa cantonera, aquesta li digué:

• Fill meu.

• Què mana mare?

• Veus eixa casa?

• Si, mare.

• Doncs, demà passat, el dia de Reis, vens, truques a la porta i preguntes per ton pare. I dius que t’envia ta mare i que vens a que t’estrene.

• Però mare, jo no conec a eixes persones, i si em fan cap cosa?

• Fill meu, “lo que és de Déu, a la cara es veu”. En aquesta vida hauràs de “tindre més collons que el bou fardet” i demanar el que és teu.

El pobre Blai així ho feu, agafà el “montant” i tot content i pagat va anar a la casa que sa mare li havia assenyalat. Colpejà la porta i a l’obrir-li un home, ell li digué:

• Bon dia, senyor.

• Bon dia, xiquet. Què volies?

• Doncs, que m’ha dit ma mare que ací viu mon pare. Es vosté?

• Per què ho preguntes això, fill?

• Doncs perquè vinc a que m’estrene els Reis.

• Si? Doncs li dius a ta mare que els “fills de…” no tenen pare.

El xiquet es quedà parat, no va saber que dir, plorant i tot disgustat tornà correguent amb sa mare.

• Ah, con que això t’ha dit el “motxonco” aquell? Però que “esgarra-camals”, “esgarra-troncs” , “bota-margens” i “xafa-merdes” que és. Doncs, saps que et dic? Que per a ser “puta i anar en bicicleta més val tindre la figa queta”.

Blai encara es quedà més “descol.locat”. No entenia res.

Pocs dies després sa mare “escampà el poll” cap a València i no tornà a saber-ne res d’ella mai més, per si fos poc, amb el disgust del suposat pare.

El seu oncle Pere, també conegut com el “vint-i-dos centímetres”, que era l’únic parent que tenia a Picassent, es feu càrrec del xiquet. Però com era un vividor, per a que el “monyicot” no prenguera mal exemple, l’envià de pastor amb un amic a la Serra, allà pel Besori (punt més alt de la Serra).

VICENT “NYIVIT” DE CULLERA

• “Nyivit” Vol dir judia (pardal) dels que porten el fred a l’horta.

Fa uns anys anava a collir taronja amb una colla de Cullera i el cap de quadrilla solia contar-nos històries del camp.

Un dia ens contà que, un home que anava per l’horta de Cullera per un sender entre camps, va vore un ruc dins d’un camp que menjava brossa. Aleshores, com que la senda passava prop del ruc i l’home no es fiava de l’animal, donà una ullada al voltant i al vore a un llaurador que estava birbant, li preguntà:

• Escolte, eixe ruc és seu?

• Si senyor, respongué el llaurador.

• Es que com que tinc que passar propet d’ell, volia saber si era segur.

• Si, home, si, no pateixca que el ruc és segur, digué el llaurador.

Aleshores, quan l’home tirà a passar el ruc li aventà un parell de guitzes i l’home ben coent com estava es va descarar amb el llaurador. I aquest li respongué:

• Veu com el ruc sí que era segur? Veu com no l’ha errat?

Fa quaranta anys vaig anar a Catarroja a vore un “Tir i arrossegament” , els concursants anaven tots vestits d’horta amb els pantalons i brussa valencianes, espardenyes d’espart… en fi, roba tradicional.

Hi havia u d’ells, un catarrogí, ben plantat i ben paregut, que només feia que afirmar que “les haques de Catarroja eren les millors del món”. Tantes voltes ho diria que u dels que estàvem allí, un templat de Picassent, va i li diu davant de tots que “això no era veritat, que les millors i més conegudes haques del món eren de Picassent”.

I el catarrogí va i li preguntà que “com es deien eixes haques tan famoses de Picassent, que ell no les coneixia”.

Aleshores el de Picassent va i li amolla:

• Aguaita, una es diu “la ca Cabirona”, altra “la ca Casilda” , l’altra “la ca Camala” i per última “la ca Silveria” .

• Doncs jo no conec eixes haques que tu estas fent esment.

I li contestà el de Picassent:

• Doncs ja pots anar a Picassent a preguntar i segur que trobaràs raons, segur que et diran on viuen.

• Collons quina baina m’has pegat, picassentí, com me l’has clavat. Digué el catarrogí, i tots ens posarem a riure.

Estaba una muchicha bordando sin hacerle el nudo a la hebra, con el bastidor aguja para arriba y aguja para abajo. Entonces le dice el novio:

“Me voy que no me gusta la mula”.

Y ella le contesta:

- “Ni a mi el mulo, porque si me hubiera gustado, le hubiera echado a la hebra el nudo”.

Arriba de tu cintura
tienes dos manzanas sanas
y un poco más abajo
el borrego con la lana.

Yo se lo pedí a mi novia
que venia de regar
y ella me respondió:
- “Picaruelo, que fresco lo quieres pillar”.

Debajo del delantal
tienes un conejo vivo
yo tengo una escopetilla
¿Quieres que le tire un tiro?

Yo le dije a mi madre:
“Que me quiero casar
Que me pica el pirulí”
Y ella me dijo:
“Hija, que aún no tiene el tiempo
que antes me ha picado a mi”.

Cuando yo era mozo viejo
y mi padre era zagal,
bautizaron a mi abuelo
y yo llevaba la sal.

Me acuerdo cuando nací
mi madre pedo que pedo
y yo sin poder salir.

Moño zorongo llevan algunas
celemines de piojos como aceitunas
(Mira si eran gordos los piojos)

Debajo del delantal
llevas un tren con vagones
y yo como maquinista
recorro todas las estaciones

Debajo del delantal
tienes un pozo muy hondo
donde se cayó mi hermano
con las alforjas al hombro

A tu padre pimiento
y a ti la pera
y a tu madre
le han puesto la tomatera.

]]> http://cristofor.wordpress.com/2009/08/22/cositas-de-antes-de-villar-del-humo-por-alejandra-y-dionisia-sierra-y-pedro/feed/ 0 cosesdepac http://cristofor.wordpress.com/2009/08/15/la-senyoreta-guaita-i-la-seua-gosseta-per-pasqual-%e2%80%9cel-tallo%e2%80%9d/ http://cristofor.wordpress.com/2009/08/15/la-senyoreta-guaita-i-la-seua-gosseta-per-pasqual-%e2%80%9cel-tallo%e2%80%9d/#comments Sat, 15 Aug 2009 09:26:41 +0000 cosesdepac http://cristofor.wordpress.com/?p=256 ]]>

En temps de postguerra la familia Guaita era de les més riques del poble. La senyoreta tenia una gosseta molt mal acostumada a l’hora de menjar ja que l’havia “abeat” a menjar llepolies i dolços, perquè en aquell temps la gent passava molta necessitat.

Un dia, un jornaler de la familia, ja fart de vore tots els dies el mateix espectacle es va descarar dient-li que això era un menyspreu per a tots els treballadors. Acte seguit, ella s’excusa diguent que es que l’animales no sabia menjar altres coses i es podia morir.

Aleshores el jornaler li contestava:

Això no és veritat i jo li demostraré. Vosté deixem uns dies a la gosseta i jo l’acostumaré a menjar de tot.

I així fou.

Resultà que en haver tancat a la gosseta a una caseta de camp, i deixant-li quatre cebes i un sac de fil per a que l’animal no passara gana, en passar una setmana l’anà a vore i no quedà ni rastro de les cebes però del sac tampoc. I en dur-li-la a l’ama li digué:

Veu vosté senyoreta Guaita, com ara ja menja de tot l’animal?

Conclusió: Alguns remeis populars de vegades són un poc bèsties, però hi ha voltes que donen resultat i més quan no hi ha molt on triar.

També vull dir que així ens va i ens anirà al empapussar-nos, a vegades amb productes que no creixen a la terreta.

Que no li sàpiga mal a ningú que a Picassent diguem “qui s’enfada no menja pilota” referint-se al dolç d’ametla que es fa per a la Patrona de Picassent.”

A jornal tornat per al meu sogre he anat i un quartó de cebes hem plantat. D’aquest tipus de cebes en eixen femelles i mascles. Les femelles no fan flor, però es fan més grosses; els mascles si que en fan de flor i són més primes, i quan es cullen el centre de la ceba es queda buit.

“Portar més corfolls que una ceba grossa”, per aquestes contornades es diu de la persona què és molt exagerada per abrigar-se i porta moltes prendes de roba, moltes capes.

De novembre fins a març es poden plantar les cebes. Ací a l’horta el trosset, tornallet, quadradet, sorteta es pot treballar amb l’aixada o amb la muleta mecànica, com es preferixca. És interessant abans de llaurar tirar fem, be siga gallinasa, de vaca, d’vella, de cavall, del que es tinga. Després farem els cavallons a má depenent de la quantitat de cebollí que anem a plantar. Després de plantar-los farem una regada, però amb compte de no arrencar-los amb la força de l’aigua.

Nosaltres posem l’aixada davant del doll d’aigua. Si reguem amb màniga també es pot posar una ampolla foradada per varios llocs.

Les plantem en gener i si no plou, cada deu dies més o menys, les tornarem a regar i amb una aixadeta xicoteta les birbarem. I un parell de vegades les tirarem abonament abans de regar-les.

Quan ja estiguen seques allà pel mes de juny o juliol es cullen quan estan a punt de caramelo, estar en el seu punt. Elles es queden destapades practicament de la terra, aleshores es talla el cap, les fulles, amb un falsonet o ganivet i ja es poden alçar. Les posem en dins de caixons per a consum propi i també perquè els meus sogres maten a desembre dos porcs i les utilitzen per a fer botifarres.

“Sento mama, cul baixet, alça la cama i es tira un pet”

“No és possible, digué caliu,
que una rata faça el niu,
baix de la cua d’un gat viu”

“Gat que no conegues
no li toques la cua”

Referint-se a l’animal i també a les persones

“M’alegre de que el gat siga negre”

Alegrar-se de que les coses li vagen be a una altra persona.

“Animal que no fa fem
fora de l’estable”

U que no et dóna cap benefici, fora de casa

“Si vols saber u qui és
dóna-li càrrec i diners”

“Si vols criar-te bo i sa
la faena d’avui,
guarda-te-la per a demà”

“Si vols criar-te bo i sa
no abuses,
de lo que tens a la mà”

“Els deutes són amors
i no són els millors
i els paga el món”

Parla de les relacions i de l’aspecte econòmic

“Si vols a Déu pregar
fica’t en la mar”

“A Benifaió es mengen la figa i es deixen el pesó”

“Alls a Nadal eixits
i a Sant Joan collits”

Els ambientadors s’han posat, com tot en general, d’allò més cars, i els que a les botigues podem mercar pocs en porten de components naturals.

Per dos llocs per on he passat espígol i lavanda al vent he barruntat i columbrat i a manroc (estirant i donant-li a la vegada tot el gir possible a la monyica) un manollet de cada he agafat.

Aguaiteu què fácil i qué bonic un ambientador per a la roba o per al cotxe he fet amb unes tisores i un tros de fil. Des de l’espiga fins al tall un parell de pams han de mesurar, si són de lavanda de 20 a 30, i d’espigol de 30 i 50 hem d’ajuntar, per així després a tres o quatre dits de la flor, amb un bon nuc poder-les nugar.

Una vegada nugades cap per avall les flors hem de posar i d’una en una les branquetes amb molt de compte, perquè no es trenquen, sobre el nuc les hem d’anar doblant. I ja amb totes les flors anar tapant un altre nuc farem i les puntes de baix nugarem i un bonic i natural ambientador tindrem.