Nebot per part de mare de Pere “Piu de Ferro”, veí de Picassent i molt conegut popularment per l’ús de la seua ferramenta en infinitat de profies, enjorn va deixar de tindre el renyó cobert amb sa mare. Ho recordava perfectament i no li s’oblidaria mai mentres visquera.
-
“No se m’oblidarà mai en la vida” es deia a d’ell mateix.
(A Picassent diguem “doncs si no t’ha passat en la vida, en la mort no et passarà, o si no has fet una cosa en la vida, en la mort tampoc la faràs”).
Li mancaven vint dies per al seu aniversari, foren dos dies abans de reis, quant, anant de la ma de sa mare, la Rosa, i en passar prop d’una casa cantonera, aquesta li digué:
-
Fill meu.
-
Què mana mare?
-
Veus eixa casa?
-
Si, mare.
-
Doncs, demà passat, el dia de Reis, vens, truques a la porta i preguntes per ton pare. I dius que t’envia ta mare i que vens a que t’estrene.
-
Però mare, jo no conec a eixes persones, i si em fan cap cosa?
-
Fill meu, “lo que és de Déu, a la cara es veu”. En aquesta vida hauràs de “tindre més collons que el bou fardet” i demanar el que és teu.
El pobre Blai així ho feu, agafà el “montant” i tot content i pagat va anar a la casa que sa mare li havia assenyalat. Colpejà la porta i a l’obrir-li un home, ell li digué:
-
Bon dia, senyor.
-
Bon dia, xiquet. Què volies?
-
Doncs, que m’ha dit ma mare que ací viu mon pare. Es vosté?
-
Per què ho preguntes això, fill?
-
Doncs perquè vinc a que m’estrene els Reis.
-
Si? Doncs li dius a ta mare que els “fills de…” no tenen pare.
El xiquet es quedà parat, no va saber que dir, plorant i tot disgustat tornà correguent amb sa mare.
-
Ah, con que això t’ha dit el “motxonco” aquell? Però que “esgarra-camals”, “esgarra-troncs” , “bota-margens” i “xafa-merdes” que és. Doncs, saps que et dic? Que per a ser “puta i anar en bicicleta més val tindre la figa queta”.
Blai encara es quedà més “descol.locat”. No entenia res.
Pocs dies després sa mare “escampà el poll” cap a València i no tornà a saber-ne res d’ella mai més, per si fos poc, amb el disgust del suposat pare.
El seu oncle Pere, també conegut com el “vint-i-dos centímetres”, que era l’únic parent que tenia a Picassent, es feu càrrec del xiquet. Però com era un vividor, per a que el “monyicot” no prenguera mal exemple, l’envià de pastor amb un amic a la Serra, allà pel Besori (punt més alt de la Serra).
