“No vos espanteu que tot té la seua veu”
Casimiro Casalla al poble va tornar perquè es veu que la xicota de la que a França s’havia enfigat, en deixar-lo desplomat, net com un plat, sense un cèntim, amb un altre que li amollà:
- Rosa rosales, vols un pardal sense ales?
pegà a fugir, se’n va anar.
La Flor, la núvia de Casimiro, com que era gent de bon cor, havent passat l’estiu, el seu parrús no va canviar de piu.
Aguaita per a on que, dimecres de mercat, a una parada es varen trobar, i ella que era molt agraïda, digué:
- Redéu, ben plantat, ben parit i ben criat quina alegria m’has donat.
I ell respongué:
- Collons, que baina m’has pegat, amb quina sorpresa m’he trobat.
Ella a mercar bacores i melons va anar. I ell naps i un tito va carregar. Total, que al tornar junts cap al cau un camí novell i poc patejat van enfilar. Entre ell que era més calent que un rabossot i ella que feia messos que no havia xuplat caragols, i com que damunt de ser pobres no eren delicats, a d’ell li agradava el peix i a d’ella fins i tot el pernil, va i li amolla ella:
- A tu que t’agraden més, les bacores o els melons?
- La bacora si és amb pel m’agrada però el meló també.
- Doncs, que t’agrada més? Menjar meló o xuplar meló?
I els dos començaren a riures a carcallades. Aleshores, ell que també tenia bon repertori li abocà el brou diguent-li:
- A tu que t’agrada més, els naps o el tito?
I ella somrient li preguntà:
- Això per què ho dius?
- Doncs per si vols un nap, ací en tinc u de ben gran. I si vols tito, ací hi ha un pam de coll de tito pelat.
I rient, rient, i com ella portava falda, al fer com si s’esvarara, en deixar-se caure de tos (d’esquenes), ell que li va vore la pericotxa va dir:
- Mare que bo aquest animal que porta la cresta roja.
I en un camp de tarongers a la fresca dels agrets, el niu calent acabaren fent.
Conclusió: quan hi ha voler de veritat es perdonen els pecats de gola i els del piu. I l’home i la dóna que pel dia s’han enfadat i han discutit per la nit se’n van junts al llit.
