La transformació del terme per la vinguda de la taronja, per Mariano el Café (3ª part i última)

Abans de començar a fer motors per a regar els tarongers estaven les sènies (pous de formes circulars de tres metres de diàmetre i uns quinze metres de fondària, podent estar l’aigua entre cinc i déu metres de fonda). Aquestes sènies de les que jo parle es trobaven a la partida de Terrabona i la Coma, i per a traure l’aigua s’usava un cavall. Enmig de la sènia hi havia una nòria amb caixons de fusta i rodant rodant els caixons, l’aigua a la séquia anaven voltejant.
Quan començàrem a fer els primers pous que tenien també tres metres de diàmetre, els feiem a colp de fes (pic) i pala, i amb barrenos per baixar i anar fent el pou. Penjàvem escales de ferros empiulant els trams. També al costat del pou, amb un cavallet de fusta o de ferro, entre dos homes, u a cada part, pujàvem i baixàvem un caixó de gran com una taula (un metre quadrat més o menys).
Per arribar a trobar aigua arribàvem a uns seixanta o setanta metres de fondària, aleshores els motors per traure l’aigua de tant fonda ja anaven amb llum. Per dins dels tubs anaven unes barretes encaixades i enroscades fins l’aigua que feien girar la bomba que estava dins l’aigua. I així feiem arribar l’aigua fins les séquies. Ara ja va el motor i la bomba tot dins de l’aigua.
Actualment s’està traguent aigua a cent-vint metres de profunditat, estiu 2007. Perquè la capa freàtica està més baixa. L’any que plou prou puja entre vuitanta-noranta metres.
Tot lo que plantàvem entre els tarongers com abans t’he comentat, ho feiem en tauletes d’uns quatre metres d’ample, aleshores ho regàvem tot fins al final a boquera i els recs o séquies eren de terra.