“Coqui, el pintor “Verbàs”"

25-01-2008

Coqui era un pintor “verbàs”
que morí el segle passat a València
i deixà de contes, un cavalló.

El Sopar li encarregà
un senyor molt religiós
i ni curt ni mandrós
feu el quadre a l’endemà.

Dotze apòstols i el Senyor
havien de figurar
i catorze en va endossar
aquest celebre pintor.

Tornà l’home a pel retrat
per cert, que el trobà ben fet
i a l’aguaitar al llunaret
exclamà: quin desacatament.

“Vosté ha pintat al tun tun (o a burro barra, diu Tòfol)
ni sap un mos de la bíblia
ni coneix aquesta família
perquè ací en sobra un”

“No s’apure bon germà”
diu Coqui en mitja brometa
“veu aquell de la voreta?
doncs, eixe sopa i se’n va”.

Anys cinquanta: la venedora de peix descarada

24-1-2008

Anava una venedora de peix pel camí que va d’Almussafes al Romaní amb el seu panerot de vímet ple. A un llaurador que va vore llaurant que no portava rastell, cridant li digué:
- Llaurador sense rastell, caga’t en ell
El llaurador que la va sentir, es girà i els pantalons es baixà. I a la venedora de peix li contestà:
- Tu que ets peixcadora i ho entens de la marina, veges si això és polp o sardina.
La venedora de peix també es girà i ensenyant-li el cul li contestà:
- Tu que ets llaurador i sempre llaures a l’horta, veges si esta tallà està dreta o torta.
I el pobre llaurador cap baix girant-se a l’aca li digué:
- Arre aca, que amb esta no podem.

El maio i l’labada (per la tia Maria la pena)

11-1-2008

Els maios, abans de la guerra, els cantava la gent. No sé per què després s’anaren perdent i el que ara escriuré es cantava a Picassent. I encara que lo nostre són les albades unes línies li he dedicades:

A l’entrar en Picassent el primer que es veu
és el camí de Mandao i l’om que hi és després.
Més amunt està la plaça que té una amplària de molt valor
rodejada de tavernes, a veure quina d’elles serveix el millor.
És Picassent amb la seua colla major
Ai, Picassent, les xiques picassentines per on vullgues que vagen
que s’anomenen les raimeres
Ha vingut maig, benvingut siga per a les casades, vidues i donzelles
quaranta galans som a la porta per a cantar-te el maio

Aquesta albada que es cantava a Picassent me l’ha contada la tia María, una persona que és bona gent.
Bon dia clavell daurat
rosa de la primavera
com ets tan matinera
que tan matí t’has alçat?
Si no fora per un xic fadrí
que ve a cantar-me les albades
m’alçaria matí
i caurien rosades.

Continuarà…

La Vida i la mort

11-8-2008

Alguns d’ells ja no hi són. Ara que pense en ells me n’adone del que és la vida. Ara comprenc moltes coses que el meu trosset Vinyac, que ja hi és al cel, m’explicava. La família, la vida, hi ha cap cosa més important? L’altre dia vaig anar a veure’l, com l’estranye, com li hagués agradat conèixer a les meues perles, conec eixe sentiment, sóc d’aquelles persones que malauradament no han tingut de gaudir de la tendresa i saviesa dels iaios, tant de progrés, tan de poder que l’home pensa que té per sotmetre a altres homes, però ella campa lliurement per on vol, apagant els llums que sempre ens han guiat i suport ens han donat desinteressadament, perquè ja ho diuen que “on hi ha sang en fan de botifarres”, espere que el seu ésser hi siga veient-nos des d’allà dalt i n’estiga complagut, sempre m’ha angoixat el pensar si passats els anys algú se’n recordarà de mi, d’això en diuen llei de vida, què trist.

La profia

10-01-2008

Collint un dia al camí fondo amb una “quadrilla” de forasters topetàrem.
Molt prompte molt prompte traguérem si, i al veure que el camp no tenia fi, amb ells profiàrem En Boniquet, el Roget de la Gel i Tres Quatre Tres Quatre i a vegades Set i un servidor que escriu, el Vinyac, ells quatre germans eren. La remor portava soroll d’alicates molt ràpid tallar i prompte ens varem acollonar però taronges no se sentien el cul tocar. El primer cabàs traguérem i no els veiérem, al segon els doblàrem i al tercer s’aturàrem i als seus cabassos aguaitàrem i només fulles trobàrem. A temps passat s’assabentàrem que de pentinadors i barbers treballaven i molt ens descollonàrem.
Ja ho diuen els diners i els collons són per a les ocasions.

Un xic servint en temps de necessitat

26-11-07

Un xic servint, tanta necessitat passava, que no parava d’escriure-li a son pare demanant-li diners. I son pare ja fart de rebre cartes li va escriure un dia dient-li:
- Com ja saps, aquests temps són de necessitat i per a que et pugues apanyar ací t’envie 100 pessetes (però eren escrites, clar).

Casimiro Casalla

25-11-2007

Aquesta història que a continuació vaig a contar a ningú li ha de molestar, per que collint un dia amb la “quadrilla” algú la va contar, tots rigueren molt i encara que és un poc verdolaga tots vàrem xalar aquell dia al camp.

Hi havia un xicot a Picassent anomenat Casimiro de malnom Cassalla, aquest xic tenia una novia formal. Casimiro tots els anys anava a la verema, però una any que mogué es veu que les coses no li anaren massa bé. Donant llargues per carta a la novia un temps estigué, i la xicona ja farta açò li escrigué:
“Casimiro Casalla, no es pense vosté que el meu cul és de palla, i si vosté no torna este estiu, el meu parrús canviarà de piu”. Al meu poble ja ho diuen, els pecats de gola el Nostre Senyor els perdona i dels pecats del piu el Nostre Senyor se’n riu.

Una vesprada d’estiu amb els iaios Roseta i Salvador

22-11-2007

Una vesprada d’estiu amb els iaios Roseta i Salvador

Recorde aquella vesprada d’estiu, “que tot lo món viu”, jo com aquell que diu encara no havia eixit del niu, amb la iaia Roseta i el iaio Salvador, quina tendresa, feien molta bondat, recorde que el iaio avià al ruc amb la sàrria (cabàs que portaven penjats els rucs o les haques) i dins col·locà l’aiguadera (de cordell o espart i s’usava per posar dins el cànter o la botija per anar a per aigua) per després anar a la Font del Gegant. El iaio em contà que la gent començà a dir-li la Font del Gegant per que una nit de lluna Paco l’Aparato de Picassent que se les donava de ser molt valent, profià ( ) amb els seus amics que aniria a la font a per aigua tot sol, passà, que ja a prop de la font, i com que era hivern i feia fred, i la pellissa ( ) que portava posada amb un esbarzer se l’i enganxà i l’ombra que feia la lluna del seu cos a l’altra banda del barranc, li paregué un gegant que l’havia eixampat. I tota la nit es quedà dient solta’m, solta’m, fins que de cansat a terra caigué, i aleshores se n’adonà de que no era tan valent, i des d’aleshores que ell als amics ho contà i la història s’escampà, tothom l’anomenà la Font del Gegant.

Per omplir aigua perquè la iaia em llavés al llibrell i després tallar-me el cabell.

La font no era massa lluny, més bé a tocar del poble, aleshores no teníem els problemes de nitrats i nitrits que ara tenim a l’aigua per sobreexplotació de la terra i dels aqüífers, recorde mentre el iaio omplia els cànters i la botija, jugar amb els llombrígols o ambuderols (cucs de terra)

En tornar a casa la iaia feia calceta, al corral a sota del gesmiler, mentre el iaio deslliga el ruc, la iaia em digué, podies dur la ferrà (safa de ferro gran i fonda, amb anses) de roba i així en acabar d’estendre la iaia, et rentaré i et faré dues tisorades a eixe cabell. Així ho feu, mentre el meu iaio penjava a l’andana uns melons de tot l’any per que maduraren i unes tomates, tomaques, tomàquets, o domàtigues, per que se secaren, la iaia em posà al catret a tocar del safero (moble, per rentar-se la cara o el cap amb espill) i en rentar-me els cabells em deixa caure sobre els muscles el pentinador (toqueta de tela o faldonet) i tallà el cabell.

En eixe moment que el iaio en vore com el cabell em tallava a la iaia li digué: redeu quins trasquilons li estàs fent al monyicot (xicot o xicota), i la iaia li digué “cabell mal tallat als huit dies igualat”.

Ja de nit la iaia encengué el cresol, llanta, llàntia o llantió i amb el dimoni (fornell o fogueret que anava amb alcohol o benzina) feu el soparet i al poc de sopar ma mare em vingué a replegar i a casa me’n vaig anar, i bona nit cresol que la llum s’apaga.

La família en bicicleta a l’Albufera

22-11-07
Avui de matí la família amb bicicleta volíem anar i el camí cap a l’Albufera hem agafat a veure si algun pardal vèiem volar i de pas per unes hores poder xalar – passar-ho be a Castelló, a Picassent xalar era anar a un bar que es deia el Xala – , doncs anam, anem, anemon, amone, nem-hi, som-hi, au he dit i al cap d’una estona érem allí.
Furonejant per aquells camins un carro hem vist i a les xiquetes he dit, peladilles si voleu veure un carro anant pareu-vos a cagar, a continuació ànecs molt variats hem començat a trobar, hem vist el més típic que és el collverd, després el boix, l’escabuçonet, el bragat, el siverd, el piulo, el coa hem vist amagar, amb l’excursió continuant hem vist passar a tots els ocells que ara vaig a esmentar: fotges de bec roig i bec blanc, polles d’aigua, vequerudes, coetes i garces reials, al cap i a la fi molts pardals hem pogut observar, hem xalat molt, i molt contens hem tornat

La gosseta del tio Medineta

Ja ho diuen, pobre animalet que entra per la boca d’un altre, o és dominat per un més bragat.

L’oncle Medineta tenia una gosseta i tots els dies a la pobreta li feia la mateixa malifeta, agafava una vara i donant-li dues varades al llom li deia: ja t’he dit que el calçat i el vestir va per compte meu, el menjar tu te l’has de buscar. Per sort aquesta història de l’oncle Medineta avui ja no passa massa però com no volia que en el temps es pergués, sense fer-ne un gra massa, l’he escrita per que el temps ja passa.