Sobre l’oratge

Aquest matí en alçar-me, aviat m’he adonat que el temps s’havia girat. En despertar-se les perles fines, uns entrepans els he preparat per omplir “l’andorga” (panxa a Villar del Humo). Acte seguit ens hem pentinat i les pellises hem agafat. En deixar-les a l’escola, al forn he fet cap i menjant carinyets i rossegons he acabat. Per cert, aquest forn té alcavó (Cambreta que hi ha immediatament damunt l’olla o cavitat del forn de coure pa, i serveix per torrar-hi ametles, cacau, pasta, etc., i per posar-hi llenya a eixugar).
Camejant ràpid he anat abans que a la darrera taula l’aigua arribés, i guaita per on al girar un cantó, amb un conegut de Silla m’he trobat. “Home, sillero, que fas per ací que tens la cara més dura que un caldero?”. “Home, ja ho diuen al meu poble, que de Silla a Picassent se’n va la mala gent”. “Vinc a parar la mà i arreplegar uns dinerets que a mi i a uns amiguets la rifa ens ha sorprés. I com solen dir a Reial de Montroi a gallina per barba, caiga qui caiga. I així podrem deliberar (pagar despeses d’alguna cosa entre vàries persones) un viatge que hem preparat”.
“Has vist quin oratge s’ha girat? Ja ho diuen a Silla que quan Cullera fa capell i Corbera li contesta, pica espart i fes cordell. O com bé i paregut diuen a Reial de Montroi, quan matamón s’emborrasca i la murta fa capell llaurador ves-te’n a casa pica espart i fes cordell.”
“Saps que et dic, que com a Dos Aigües també diuen cuando la sierra del Ave se pone la montera, llueve aunque Dios no quiera.”
“Molt, bé, doncs com diuen a Montcada, me’n vaig a xaure (dormir).

Després de la passejada en bici per Picassent

Avui com deia un company muntanyenc hem procurat per omplir els ànims de vida abans que la vida d’ànims que no tinguem, ha estat bonic, hem passat per la vida sense massa soroll, com es regracia la tranquil·litat de portar a terme una activitat amb caliu reivindicatiu amb els teus. Alguns xiquets han armat un poc d’escama al pujar per damunt de les voreres, és l’edat, què hem de fer, el més important de tot és, que els que venen al darrere nostre, avui una vegada més han mamat uns valors de tolerància, ordre, comunitat, país, equilibri, poesia, etc., i encara que ara no en són conscients per que tenen molta juguesca a sobre, el dia de demà encara que siga a mena de record o vivència aquets valors viscuts marcaran en gran part la seua manera de viure i la seua manera d’encarar la vida, però d’això se n’adonaran d’ací uns anys, que bonic el ser jove, penses que tot perdura, quina il·lusió, però després te n’adones que res no torna a ser igual, que les coses no esdevenen d’igual manera ni amb la mateixa intensitat. Avui també he retrobat un amic que a hores d’ara ho és mig, la vida és així, algunes persones som així, perdem amics i en fem de nous pensant en trobar el millor amic i després ens donem compte quan parlem amb el nostre estómac (ésser) del que costa tindre amics de la mena que siguen, mitjos o sencers i el poc que costa perdre’ls.

El transportista d’Alcoi

8-11-07

Benvolgut esgarra camals mig ales cues i mig massa el façam. Avui hem fet convoi alguns dels pocs mariners timonells que quedem en allò on jo treballe, que darrerament va com cagalló per séquia, per aplegar-nos al temple del vici per

i no mercaràs res” i que es dedica a escampar el poll arreu del país arreplegant i tornant la trompa al xic, que li costen dos diners que li l’ha comprat sa mare i son pare no sap res: de tot un poc.
M’ha contat que avui en una encomanamenta que li han fet s’ha fet un poc el remoló quan passava a prop de cent piques i com li encisa barbaritats els camp, s’ha dedicat una bona estona a tocar de la torre d’Espioca a fer-se el “sanguango” i el “sanganero” aprofitant per collir unes garbetes de llicsons, camarrojos i malves; i de pas escoltar o barruntar algun pardal com ara paixarell, cagarnera o verderol. Lo ben cert és que s’ha clavat un visquet (punxa a Alcoi) al palmell de la mà perquè el falçonet que portava no estava be esmolat i tenia una mosa.
Jo, com que sóc mig bo i mig roïn, abans de que li se n’ixques l’animeta li he sugerit que anés al servei mèdic de l’empresa, que allí l’aplomarien per què pogués seguir anant anant. I ell, acte seguit, m’ha correspos diguent :”què bona gent que sou a Picassent”
I jo li he respós: “No, a Picassent som bona terra i bona gent” i si en vols més de brou “Picassent i dolces, els collons m’espolses”.
Adeu i en tornar-nos a trobar, junts.

Collint taronja (l’inici del Racó de Cristòfor)

Mig amic, mal comptat, ben trobat, ahir després d’aguaitar a les coses de Pac em va vindre una miqueta, miquiua, miconiua, mica, micoteta, miquiniua d´inspiració i vaig cavil·lar que per poder deixar anar la imaginació i poder escriure cap cosa amb un poquet de trellat, el millor era omplir el budell, i per que no m’aixampés el bou i em quedés baix taula ja que enjorn he d’alçar-me per guanyar-me la pataqueta o el pa de llongo, vaig decidir agafar el montant i moure al camp a preparar-me un bon postre, i com que el que hi ha al camp és de tots així ho vaig fer. Agafí el cabàs de set quartons que feia servir per collir i les alicates per no fer malbé les taronges al collir-les a manroc i el vaig omplir amb colmo, tot seguit vaig agafar una taronja de terra i vaig estacar les alicates de collir fins el fetge, després les vaig escatar amb un paper d’alumini que em trobí a terra de l´entrepà d’algun collidor, i com que elles ja eren prou lluentes i ja començava a fer remor i fred em vaig posar un corfoll que portava i vaig anar fent marxa cap al cau. Quan tornava i per estar més a raser vaig agafar un altre camí, i em vaig dir, no canvies les sendes velles per les no velles, per sort trobí uns llauradors arreplegant els encisams que acabaven de collir, en tenien diversos feixos carregats al remolc dels quals agafí un manoll i vaig fer cap a casa. En arribar vaig amanir una bona amanida, enciamada, encisamada o ensalada com millor et faça el pes, després vaig fregir un grapat de creïlles, patates o tromfes que tenia a casa, un poc de carn matada que no morta, perquè com bé diuen les males llengües, pobre animalet que entra per la boca d’un altre, i un ou de dos rovells ben deixat caure, i per rematar-ho 10 gallons de taronja o dos mitges parts d’una, i com que em vaig ativacar tant, m’entrà ois, per que com tu saps no cal que m’empapussen a mi, i ja fartet, i per si de cas perbocava m’en vaig anar al tombo o xafar l’orella. Espere que açò que t’he escrit t’haja agradat, fes dels meus defectes els teus afectes pel que fa a les errades d’escriptura, si em faig l’ànim un altre dia ben llustrós que m’he quedat i molt bé que m’ha provat aquet àpet faré un altra vegada el Bayarri que solen dir per aquestes rotglades, i com ma mare sol dir, fesols a l’horta fes foc i tanca la porta, o com solen dir els castellans, cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo, bona nit mig amic.

Abans del text existí la paraula

El meu amic Cristòfor de Picassent és una font de saviesa popular. Ha treballat a la taronja molt de temps i al camp en general, a més que Picassent queda “lluny” de la capital i la parla s’ha mantingut bastant rica en quant al lèxic del camp.

L’altre dia raonant de paraules de poc ús, ens va il·lustrar amb unes quantes paraules desconegudes del tot per a mi. Us les enumere amb la definició del moment si voleu completar-la o comprovar-la podeu fer servir el Diccionari català-valencià-balear:Alfarrassar, calcular a ull.

Barruntar escoltar, intuir, que a més és correcta en castellà ja que a Villar del Humo (Conca) també la diuen.
Columbrar, rumiar, pensar

Cabrerot, raïm tardà.

No he aconseguit trobar definició correcta d’”Andaguatx”, un de cada; i de Jurar les orelles, que sí que té accepció a Xiular les orelles i que és quan malparlen d’algú

Seguirem contant les ensenyances de l’amic Tòfol.