BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 5ª PART I ÚLTIMA

Per lo que es veu la carn morta que ella deia havia reviscolat amb força i en acomiadar-se ella li preguntà:

• Bé no m’has dit com et dius.

• Blai, nebot de piu de ferro, respongué ell.
• Ara ho entenc, digué ella, el per què anaves tant be servit. Al teu oncle, algunes companyes meues, d’eixes que volen i piquen el coneixen be.

• I tu, com et dius?

• Jo, Virgínia.

• M’agrada eixe nom.

• Ens tornarem a vore en altra ocasió?, preguntà ella.

I ell que era graciós li respongué:

- “Ara tens l’ocasió de portar-me els ous a l’estació”. No patisques de d’ocasions en tindrem més. Per què l’hort que s’ha plantat n’hi ha que regar-lo a sovint, si no se seca.

Aleshores es besaren, s’abraçaren i els dos mogueren molt contents.

Temps després, es coneix que a d’ella li provà la vida fora del monestir i deixà els hàbits. I ell continuà dedicant-se a les cabres i a fer coses d’espart per a vendre-les.

BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 4ª PART

Quan la serp ja mogué, i se n’adonaren de la situació es quedaren els dos en silenci. Ell estava blanc com la calç i ella roja com una tomata. Aleshores ella començà a notar una escalfor molt intensa i ell se n’adonà que els vint-i-quatre centímetres estaven durs com una pedra. Com que era estiu i ella portava pocs corfolls, ell que notà com els mugrons d’ella es posaven durs com a cigrons, començà a refregar-se amb les seues parts, la monja gemegant i conforme va poder començà a dir-li:

• Això és carn morta, xiquet. Això és carn morta, tornà a repetir.

Entre ell que portava bragueta d’aquestes sense cremallera i ella que no portava bragues, quan vullgué adonar-se’n ja tenia dins els vint-i-quatre centímetres fins al mànec. Aleshores ell amb eixes mans d’artesà esparter que semblaven entauladores, li agafà la rabasa per les natges i ella que ja tenia els ulls blancs de plaer començà a bombejar amb força, amb tanta que el feu caure de cul i entre gemecs i rises ella li deia:

• Redéu, que trompellot que ets.

I ell conforme va poder va aguantar l’apretó diguent-li:

• No patisques xiqueta que t’aplomaré ben aplomà, te n’aniràs en el saquet ben carregat, t’aviaré ben avià, t’aviaré el fardel, t’ho arreglaré ben arreglat.

Quan ja portaven una bona estona pegant-li li vingué a d’ell i va i li amolla el bàrbar:

• Ara vullguera jo que això em durara una hora encara que les cames se me quedaren engarrotades.

I en separar-se ella d’ell, perquè es veu que amb tan gran ferramenta ja tenia la pericotxa coenta, a d’ell se li havia posat que semblava un rave, tota morada, perquè entre que era la primera vegada i els rinxols d’ella que semblaven fils d’aram li havia fet l’efecte com si s’haguera refregat el piu contra un fregall.

També es va queixar dels morats de la culada, aleshores ella va traure una ampolleta d’oli amb “pericó” (eixa flor groguenca que té poquets rotgles i s’agafa al maig quan està ben florida, i es posa quaranta dies amb oli verge fins que es fa roig i que aprofita per a tantes coses) i li féu fregues per tot el cul per a que li se n’anaren els blaus.

Aleshores ell li va agrair.

BLAI, EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA VIRGINIA, PER VINYAC FILL. 3ª PART

No tardà massa, als dos dies va tornar i aquesta volta, com que en fer cap a la font del margalló no va columbrar a ningú, aprofità per arrencar espart. A eixa partida n’hi havien bons rotgles d’espart. Arrencaria unes quantes garbetes, el couria i el picaria per fer-se unes espardenyes noves.

Ja portava una bona estona amb l’espart quan va barruntar una monja que anava a la font a per aigua. A una mà portava un cànter i a l’altra una botija: l’aigua del cànter per cuinar i per a llavar-se, la de la botija per beure.

• Aquesta és valenta, està forta però pega en baixeta, va pensar. Què collons es digué “dona xicoteta, figa gran”
• Bona vesprada, bon home, digué ella.
• Bona vesprada, senyoreta, respongué.
• Senyoreta no, nosaltres ens deguem al nostre senyor.
• Doncs això d’emplear-se i de servir a un home que no es pot tocar, deu fer passar molta gana.
• Eixes qüestions carnals per a nosaltres son pecat. Nosaltres no tenim necessitat d’eixes coses, digué la monja.
• Això ho diu vosté perquè no ha tastat la mel.

Aleshores en vore que la monja s’incomodava i es posava roja, ell ho deixà estar. I en traure’s unes carlotes de la nansa li’n va oferir a la monja. Com que la font no es veia des del monestir i no hi havia ningú més furonejant ( es diu de les persones que van esquadrinyant com els furons als caus) a prop, ja que el xicon era molt templat i li va fer gràcia li acceptà el detall i estiguent u enfront de l’altre xarrant aguaita per on ella que ve una serp “camalera” (ho usem per fer broma be a homes o a dones, no existeixen) pegà un bot i va anar a parar a braç d’ell. Com que la serp no se n’anava ella no parava, espatarrada com estava i penjada del coll d’ell, de moure’s.

BLAI EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA “VIRGINIA” PER VINYAC FILL. 2ª part

L’oncle s’havia guanyat la popularitat a piuades, a base de porfies. Era molt tremendo, conten les llengües roïns, que una vegada xerrant amb els amics, com se les donava molt d’estacar-la, u li amollà:

• “Què seràs tu el bou del tio Niercol?” (ho diuen a Torís)

I com era molt masclet s’emprenyà i profià a que era capaç d’anar a València, armar i quan passara el tranvía la posaria a la via i les rodes farien: “cla-clà, cla-clà, cla-clà”. Per a que vegeu lo exagerat i enredrador que era.

Passaren els anys i Blaiet es va fer un xicot molt templat i ben paregut. Fart de treure’s punta a la llapissera de vint-i-quatre centímetres (també anava ben servit) amagat darrere de les argelagues, de no haver tocat mai pèl ni mare, de no haver alçat un gat de la cua, de no vore-li el furó a una dóna (vol dir que “tu que sabràs de la vida”), vaja, no menjar-se un torrat amb una dóna. Va decidir que de quan en quan s’allargaria a la “Font del Margalló” on les monges del Monestir de la Creu, partida no massa lluny del Besori, anaven a carregar aigua per a taula i llavar-se.

Així ho feu, un dimarts de vesprada va anar a la font a rodar el colomer, i estar a la caigudeta del pàmpol (estar pendent d’alguna cosa o de lo que diuen). Portava la seua nansa fet de trenilla d’espart cru de tretze ramals, a la serra n’hi ha molt, també l’ampolla de vidre de 1’5 litres folrada de tela saquera i damunt amb trena feta d’espart picat però de cinc ramals. Així, amb l’excusa de carregar aigua, pegaria un mosset i intentaria fer un primer contacte amb alguna monja, a les que el seu oncle Pere anomenava “tabollets”, (Figues verdes, perquè no les cull mai ningú, no se les mengen) famolenca com ell.

No tingué sort perquè a les hores que va anar ja estava ponent-se el sol i a mitjans de juliol, al Monestir de la Creu, ja havien sopat i totes estaven resant-li al Senyor. Tornaria un altre dia. Però aquesta vegada a mitja vesprada i intentaria, si es donava l’ocasió, d’alegrar-li el dia a algú “taboll”.

BLAI EL NEBOT DE “PIU DE FERRO” I LA MONJA “VIRGINIA” PER VINYAC FILL. 1ª part

Nebot per part de mare de Pere “Piu de Ferro”, veí de Picassent i molt conegut popularment per l’ús de la seua ferramenta en infinitat de profies, enjorn va deixar de tindre el renyó cobert amb sa mare. Ho recordava perfectament i no li s’oblidaria mai mentres visquera.

• “No se m’oblidarà mai en la vida” es deia a d’ell mateix.

(A Picassent diguem “doncs si no t’ha passat en la vida, en la mort no et passarà, o si no has fet una cosa en la vida, en la mort tampoc la faràs”).

Li mancaven vint dies per al seu aniversari, foren dos dies abans de reis, quant, anant de la ma de sa mare, la Rosa, i en passar prop d’una casa cantonera, aquesta li digué:

• Fill meu.

• Què mana mare?

• Veus eixa casa?

• Si, mare.

• Doncs, demà passat, el dia de Reis, vens, truques a la porta i preguntes per ton pare. I dius que t’envia ta mare i que vens a que t’estrene.

• Però mare, jo no conec a eixes persones, i si em fan cap cosa?

• Fill meu, “lo que és de Déu, a la cara es veu”. En aquesta vida hauràs de “tindre més collons que el bou fardet” i demanar el que és teu.

El pobre Blai així ho feu, agafà el “montant” i tot content i pagat va anar a la casa que sa mare li havia assenyalat. Colpejà la porta i a l’obrir-li un home, ell li digué:

• Bon dia, senyor.

• Bon dia, xiquet. Què volies?

• Doncs, que m’ha dit ma mare que ací viu mon pare. Es vosté?

• Per què ho preguntes això, fill?

• Doncs perquè vinc a que m’estrene els Reis.

• Si? Doncs li dius a ta mare que els “fills de…” no tenen pare.

El xiquet es quedà parat, no va saber que dir, plorant i tot disgustat tornà correguent amb sa mare.

• Ah, con que això t’ha dit el “motxonco” aquell? Però que “esgarra-camals”, “esgarra-troncs” , “bota-margens” i “xafa-merdes” que és. Doncs, saps que et dic? Que per a ser “puta i anar en bicicleta més val tindre la figa queta”.

Blai encara es quedà més “descol.locat”. No entenia res.

Pocs dies després sa mare “escampà el poll” cap a València i no tornà a saber-ne res d’ella mai més, per si fos poc, amb el disgust del suposat pare.

El seu oncle Pere, també conegut com el “vint-i-dos centímetres”, que era l’únic parent que tenia a Picassent, es feu càrrec del xiquet. Però com era un vividor, per a que el “monyicot” no prenguera mal exemple, l’envià de pastor amb un amic a la Serra, allà pel Besori (punt més alt de la Serra).

VICENT “NYIVIT” DE CULLERA

• “Nyivit” Vol dir judia (pardal) dels que porten el fred a l’horta.

Fa uns anys anava a collir taronja amb una colla de Cullera i el cap de quadrilla solia contar-nos històries del camp.

Un dia ens contà que, un home que anava per l’horta de Cullera per un sender entre camps, va vore un ruc dins d’un camp que menjava brossa. Aleshores, com que la senda passava prop del ruc i l’home no es fiava de l’animal, donà una ullada al voltant i al vore a un llaurador que estava birbant, li preguntà:

• Escolte, eixe ruc és seu?

• Si senyor, respongué el llaurador.

• Es que com que tinc que passar propet d’ell, volia saber si era segur.

• Si, home, si, no pateixca que el ruc és segur, digué el llaurador.

Aleshores, quan l’home tirà a passar el ruc li aventà un parell de guitzes i l’home ben coent com estava es va descarar amb el llaurador. I aquest li respongué:

• Veu com el ruc sí que era segur? Veu com no l’ha errat?

LES HAQUES DE CATARROJA I PICASSENT, PER PEPE “SILVERIA”

Fa quaranta anys vaig anar a Catarroja a vore un “Tir i arrossegament” , els concursants anaven tots vestits d’horta amb els pantalons i brussa valencianes, espardenyes d’espart… en fi, roba tradicional.

Hi havia u d’ells, un catarrogí, ben plantat i ben paregut, que només feia que afirmar que “les haques de Catarroja eren les millors del món”. Tantes voltes ho diria que u dels que estàvem allí, un templat de Picassent, va i li diu davant de tots que “això no era veritat, que les millors i més conegudes haques del món eren de Picassent”.

I el catarrogí va i li preguntà que “com es deien eixes haques tan famoses de Picassent, que ell no les coneixia”.

Aleshores el de Picassent va i li amolla:

• Aguaita, una es diu “la ca Cabirona”, altra “la ca Casilda” , l’altra “la ca Camala” i per última “la ca Silveria” .

• Doncs jo no conec eixes haques que tu estas fent esment.

I li contestà el de Picassent:

• Doncs ja pots anar a Picassent a preguntar i segur que trobaràs raons, segur que et diran on viuen.

• Collons quina baina m’has pegat, picassentí, com me l’has clavat. Digué el catarrogí, i tots ens posarem a riure.

Costurera sin dedal cose poco y lo hace mal. POR AMALIA RAMOS

Estaba una muchicha bordando sin hacerle el nudo a la hebra, con el bastidor aguja para arriba y aguja para abajo. Entonces le dice el novio:

“Me voy que no me gusta la mula”.

Y ella le contesta:

- “Ni a mi el mulo, porque si me hubiera gustado, le hubiera echado a la hebra el nudo”.

COSITAS DE ANTES DE VILLAR DEL HUMO, POR ALEJANDRA Y DIONISIA SIERRA, Y PEDRO.

Arriba de tu cintura
tienes dos manzanas sanas
y un poco más abajo
el borrego con la lana.

Yo se lo pedí a mi novia
que venia de regar
y ella me respondió:
- “Picaruelo, que fresco lo quieres pillar”.

Debajo del delantal
tienes un conejo vivo
yo tengo una escopetilla
¿Quieres que le tire un tiro?

Yo le dije a mi madre:
“Que me quiero casar
Que me pica el pirulí”
Y ella me dijo:
“Hija, que aún no tiene el tiempo
que antes me ha picado a mi”.

Cuando yo era mozo viejo
y mi padre era zagal,
bautizaron a mi abuelo
y yo llevaba la sal.

Me acuerdo cuando nací
mi madre pedo que pedo
y yo sin poder salir.

Moño zorongo llevan algunas
celemines de piojos como aceitunas
(Mira si eran gordos los piojos)

Debajo del delantal
llevas un tren con vagones
y yo como maquinista
recorro todas las estaciones

Debajo del delantal
tienes un pozo muy hondo
donde se cayó mi hermano
con las alforjas al hombro

A tu padre pimiento
y a ti la pera
y a tu madre
le han puesto la tomatera.

LA SENYORETA GUAITA I LA SEUA GOSSETA, PER PASQUAL “EL TALLÓ”

En temps de postguerra la familia Guaita era de les més riques del poble. La senyoreta tenia una gosseta molt mal acostumada a l’hora de menjar ja que l’havia “abeat” a menjar llepolies i dolços, perquè en aquell temps la gent passava molta necessitat.

Un dia, un jornaler de la familia, ja fart de vore tots els dies el mateix espectacle es va descarar dient-li que això era un menyspreu per a tots els treballadors. Acte seguit, ella s’excusa diguent que es que l’animales no sabia menjar altres coses i es podia morir.

Aleshores el jornaler li contestava:

Això no és veritat i jo li demostraré. Vosté deixem uns dies a la gosseta i jo l’acostumaré a menjar de tot.

I així fou.

Resultà que en haver tancat a la gosseta a una caseta de camp, i deixant-li quatre cebes i un sac de fil per a que l’animal no passara gana, en passar una setmana l’anà a vore i no quedà ni rastro de les cebes però del sac tampoc. I en dur-li-la a l’ama li digué:

Veu vosté senyoreta Guaita, com ara ja menja de tot l’animal?

Conclusió: Alguns remeis populars de vegades són un poc bèsties, però hi ha voltes que donen resultat i més quan no hi ha molt on triar.

També vull dir que així ens va i ens anirà al empapussar-nos, a vegades amb productes que no creixen a la terreta.

Que no li sàpiga mal a ningú que a Picassent diguem “qui s’enfada no menja pilota” referint-se al dolç d’ametla que es fa per a la Patrona de Picassent.”