Mariola i les taronges

7 de març de 2008

El meu trosset Mariola, té set anys, set juliols té. Avui m’ha sobtat quan lo següent m’ha preguntat:
Pare, com es que hi han persones que a les taronges grans les anomenen taronges i a les xicotetes mandarines? No són totes taronges?
Taronges, filla ho són totes, però pel que jo tinc entés la diferència ve per tamany i perquè es veu que totes les menudes venen d’una classe original que es diu mandarina. I per a que veges de guantes classes n’hi ha, compte hauràs de parar perquè algunes d’elles et vaig a anomenar.

. En setembre arribar, fins a octubre allargar vindrà la “marisol” que és molt productiva i ve de Betxí (Castelló).
. Entre finals de setembre i primers de novembre tenim la “okitsu” que ve del Japó i té el morro redó.
. També la “clausellina” que per a menjar-la és cosa fina.
. Si continues, tens les de Nules, que es dicen “oronules”.
. Un poc més tard, entre octubre i novembre, la “arrufatina” ha d’arribar, una taronja que es val, com també la “esval” i la “oroval”.
. També, entre setembre però fins a desembre, amb un excel·lent sabor està la “beatriz”, que té un gust exquisit i d’Anna va venint.
. Amb bones qualitats organolèptiques i molt coneguda a dins i fora del País Valencià trobem la “clemenula” vinguda de Nules (Castelló) i que fins als Reis mengem un montó.
. I també fins finals de gener, que una hora més de dia tindrem, “newhal” de Califòrnia menjarem i a casa per a suc un sac de “navelines” portarem.
. I si vols per a febrer menjant la “nova” caurà la baba.
. Per Sant Josep, si em ve al cap, anirem al mercat a veure si trobem “salustiana”, molt sucossa i dolça . “Navel Foios” què amb tant de suc és un xollo i “sanguinelli” que té la pell roja intensa i algo morada que ve d’Almenara i que als francessos i anglessos molt els agrada.
. A l’abril, encete el pernil i de “navelate” de tacte fi la millor de les grosses, que ve de Vinarós, m’atibaque. I de “fortune” que ve de Califòrnia que ve tard quan les menge les sume.
. Pel maig, al pas del gabaig vaig, i “d’ortanique”, Jamaica, que mitja dotzena al saquet me’n fique. I per acabar amb la “lanelate” i “valencialate” aquesta història remate.

Fer planter de tomaques. El blancuset i Vinyac fill (primera part)

17 FEBRER 08

En setembre entrar a nugar el rastoll hem d’anar, en garbes el farem i a casa en garbera el portarem per a fer-li el cobert a les barraques amb les mates seques i tieses. Desprès a comprar fem amb el carro i l’haca anirem, de gallinasa o bé de xerinfa d’ovella pot ser; per a carregar a orri el fem al carro li posarem la trapa d’espart (mena de cabaç gran que portava un extrem obert i nugat amb dos pals) que ben bé a la sorra encaixarem.

La trapa també s’usava per carregar la matxaca (grava grossa) de pedra que picaven i portaven de l’almaguer a Sollana per fer camins marjal endins.

Tant de pes portaven els carros carregats de gom a gom, que per a fer-los frenar la galga (pal de fusta de banda a banda de les rodes que mitjantçant un mecanisme articulat amb corda i pals presionava els cubos de les rodes fent-les frenar) havien d’usar.

Havent abocat i escampat el fem, feina molt malolent, amb la xeruga llaurarem i el barrejarem; i si tenim mala sort i no plou, a boquera l’aigua amollarem i així els gassons de terra i fem desfarem.

Coneixements de l’horta i la marjal de Pep el Blancusset (2ª part)

11 de febrer de 2008

Als vint dies d’estar l’arròs plantat es feia el que aleshores es deia plantar barques (replantar algun fallo) també birbàvem a mà i amb corbella el punxonet (una brossa que es cria baix de l’aigua) i que els ànecs amb les potes arrancaven i se’l menjaven (per cert això que diuen de judies a l’horta fes foc i tanca la porta, és per que elles es criaven a l’albufera i quan feia fred pujaven a l’horta), tornem al tall, en 30 o 45 dies passats l’aixuó (deixar sec el camp), 10 o 12 dies per que l’arròs traguera arrel nova, després barrejàvem super i amoniac ho tiravem a l’arròs a 100kg per fanecada. Quan arribava la segà venia molta gent de fora, vindran que la faena ens trauran, d’Albacete, d’Aragó, alguns amb trilladores ambulants i fixes, segàvem i garbejàvem (traure les garbes segades fora). Segàvem una fanecada per home i acabàvem a les dos. Una vegada vaig profiar amb un valent d’Aragó, ell quan segava deia: ric, rac, garba, ric, rac, garba i jo fart ja de sentir-lo vaig començar: rac, garba, rac, garba, a les 12 ja havia acabat. Després el portàvem amb el carro a la trilladora, en acabant a l’era de terra i sequer de ciment, l’escampàvem per a que se secara durant tot el dia, al sendemà amb l’haca una tregilla (mena de caixó en forma de pala) l’amuntonàvem i l’envasàvem en sacs de 60, 70 o 80 kg i els pujàvem a la cambra de casa ja de vesprada o cara a la nit. Ja per a vendre’l el baixàvem deixant caure el sac esvarant els sacs per unes taules (abaixadors) pel balcó de casa al carro per dur-lo al molí. Després espigolàvem el camp i l’arròs que quedava el portàvem al molí i canviàvem el roig pel blanc ja fet (l’arròs roig és aquell acabat de collir i el blanc és quan està pelat) o el picaves (moldre) a casa amb picadors dins d’una maceta (morter de fusta o ceràmica) amb el pal de fusta picàvem l’arròs ja pelat. El molí el pelava i el rastoll el lligaven en garbes de palla a estall, després de desbarbar l’arròs (tallar-lo de la mata) per a fer fundes per a les botelles. A l’hivern de la palla les embaladores feien boles per fer paper, la trilladora ambulant feia muntons de palla i l’embalava per fer palla de roll. La corbella per desbarbar era d’Almussafes.

Coneixements de l’horta i la marjal de Pep el Blancusset (1ª part)

10 de febrer de 2008

Escoltant al Blancusset me n’adone del tipus d’home que és. És d’aquestes persones que han treballat molt i molt dur per traure endavant la família. M’ho diu i es riu. Pocs m’han fet ombra al camp. Amant de l’horta i la marjal amb molta sensibilitat per les nostres històries populars acte seguit ens conta com feien els planters de l’arròs a l’horta per després plantar-lo a la marjal.

Als anys cinquanta agafavem un camp de l’horta i primer que res es plantava brossa, hedros o favó (faves menudes), açò es feia per calfar la terra, es feia al febrer que és quan l’ametller floreix. Amb l’haca i el carro, i darrere del carro enganxada una entaulada de ganivets, feien voltes al camp ple d’aigua per que els hedros o el favó es barrejara i enterrara amb i baix terra fins que es podrira tot.

Uns quinze dies després es feien unes tauletes a lligó (lligona al Romaní, fabricades a Canals) que els feien amb uns margenets en forma de quadrat, més o menys un quartó de fanecada (840 metres quadrats) per després omplir-los d’aigua fins que quedara plenet, per a continuació dragar la terra desfent els gassons i menejant la terra per que es fera fanguet, en acabant barrejaven l’arròs que el portaven a un cabaç d’espart (per collir taronja fèiem servir els de palma, aleshores hi havia poca taronja tampoc hi havia tanta horta, el que més hi havia era secà: raïm i garrofera).

En maig arribat i en l’arròs tindre un pam, s’arrancava el planter i es plantava a la marjal a estall. Tantes garbes plantades, tantes cobrades. 220 garbes arrancades i plantades per a les dues acabades per que et faces una idea, una garba tenia un miler de plantetes d’arròs, no et paraves ni a rascar-te, portàvem un manoll de lligasses d’espart, cada manoll tenia 100 lligasses nugades a les cames per dalt del genoll, profiaven per veure qui acabava primer els manolls.

Faenes d’estiu

27 de gener de 2008

L’estiu ja és viu. Tothom riu i com molt bé per ací és diu, el grill ja ix del niu. A la plaça he anat, faena he pregat i per a cinc dies m’han llogat, amb Pep el Blancuset. Les destrals xicotetes i grans amb els mànecs hem empiulat (encaixar la destral amb el mànec), i amb la mola d’aigua (mola de pedra que al girar anava mullant-se per a que el ferro no es calfara i es destemplara), les hem esmolades. Hem anat a un camp de tarongers i molta llenya seca hem esporgat, amb les destrals esmolades les branques tendres hem tallat, per així evitar que el tall es fera malbé. Bona escotada de vores (una esporgada a fons) als arbres hem donat i set tarongers hem esmotxat (llevar allò més prim) i escapolat (deixar-lo en creu a punt de tallar per fer llenya) algunes soques a soca-arrel hem tallat per fer llenya per a la llar. Durant tot l’any es lleven secalls (branques fines seques) del taronger i l’arbre no pateix. D’altres, els mamantons (brots allargassats que ixen en mig de l’arbre) els hem llevat per que arrepleguen plagues i no són productius. Hem tingut sort, un pomell de repoms (taronges més bastes que maduren més tard) ens hem trobat i ben a gust ens les hem menjat, ja ho diuen els collidors, els repoms per als esporgadors. Tres quartos tenia el camp, molt gran no era, un quartó li restava per a fer una fanecada, i com que ja feia calor forastera i abans que una torba (una mala gana, baixada de tensió) ens entrés, el camí cap a casa hem pres, i així a l’ajuntament anar i permís demanar, per a l’endemà si ponent no fa de bon matí la llenya cremar.

Difícil és en aquestos temps que corren, si ix l’alba roja, aigua a la clotxa (forat de les pedres fet per l’erosió) i al sendemà de casa no ens mourem, i si com diuen els rajolers sol i vent i aigua no, els llauradors contestem merda per als de l’atabó.

Abans de que faça molta basca rascarem unes quantes bassetes (llevar del voltant de la soca del taronger les fulles i brosses roïnes per tindre-ho net i aseat).

Un altre dia anirem al camí de la serra i molta pedra traurem, encara que hi ha qui diu que les pedres les taronges dolces les fan, i ja l’últim dia de jornal a empeltar i esqueixar (aclarir els brots tendres que sobren) haurem d’anar.

La quadrilla (Colla)

24 de gener de 2008

Agost ha arribat i el fruit ja ha eixit, prompte arribarà setembre i els arbres haurem d’aclarir (llevar la fruita xicoteta l’any que el taronger carrega molt per que faça la resta de taronges més grossa, llevar-ne de les que estan més juntes també), per eixes taronges poder collir.

La temporada de la bola (taronja a Picassent) ha començat, enguany la collita ve complida i la quadrilla hem doblat. Xics i xiques han buscat, són tan joves, jovenets, jovenius i jovenívols, que sembles monyicots, això sí, tots tenen l’edat encara que tenen molta juguesca i estan molt enjugasats, per que sempre és bo que hi hagen xiquets a la quadrilla per collir i traure les més fondes del camp.

El primer dia, tard hem hagut d’eixir perquè el de la barba blanca ja està ací i la taronja mullada no es deu de collir. En començar ens han demanat tamany i color i les minses no (el cap de quadrilla porta uns arets segons la varietat de taronja i de quan en quan en mesura alguna, la que passa no és bona, si en passen moltes et crida l’atenció).

Hem tingut mala sort, ens ha tocat un camp doblat al cinc d’ors (camp al que li planten una altra tira de taronger en mig del frau per traure més rendiment al camp, es pateix molt per collir i traure els cabassos, per que hi ha camp que les branques dels arbres quasi es toquen i no queda lloc entre tarongers), d’aqquestos amos de camp en diguem que són uns goles (voler guanyar molts diners en menys temps).

A totes les quadrilles hi ha tot tipus de collidors, com a la vinya del senyor. Hi ha qui no en cull ni per a ensalada i hi ha qui en cull tantes que vol abocar a banda, algunes quadrilles quan van a estall, ho fan, nosaltres no ho fem per que hi ha gent major a la quadrilla i uns per altres lo que isca. Malgrat açò hi ha qui al primer cabàs porta una ratlla al llom (ratlla símbòlica que se li posa a aquell que és doblat pels que van més ràpids).

El camp era ple d’agrets o mampeixets (pambetxo). El cap de colla ha cridat per refer cabaços (un poc abans d’acabar la jornada, el cap agrupa allò que està collit en un menor número de cabaços per traure’ls plens a la bàscula), i algú dels joves nous que han tret els plens ha pagat la novatada, li havien llevat el barret a un “trunyo” (caguerada) amb la rabassa del cabaç i quan ha anat a abocar en portava fins les orelles.

Isabeleta de Silla

Dissabte 9 de febrer 2008

Isabeleta de Silla
Hi havia a Silla una doneta, que es deia Isabeleta. Aquesta dona tenia l’etiqueta a sobre de ser molt lliberal per aquells temps en temes de pardal.
Isabeleta tenia una filla que es posà a festejar i un dia raonant amb ella li va esmentar que al novi quan l’havia de tastar.
La filla tota avergonyida li hagué de contestar:
- Mare, en temes de pardal em queda molt per esbrinar, perquè és una qüestió que a mi em fa molta por pel tema del dolor.
Aleshores un dia la xiqueta al novi li posà la mà a la bragueta i acollonida es va quedar del que allí es va trobar. I eixa mateixa nit a sa mare li ho va contar.
La tia Isabeleta que en aquestos temes tenia experiència a la filla li tornà a insistir, que si al novi no l’havia de pujar li ho havia de dir. I la filla li tornà a suggerir que això era posar-se en perill i “no tornes a insistir perquè allò que ella va trobar semblava un mànec d’aixà”.
Aleshores la mare li digué:
-Farem front comú. Demà per la vesprada a casa tu el dus i fent-li creure que està embossat el nostre comú si vol pixar a la figuera l’hauràs de dur i així jo aguaitar i eixe mànec d’aixà poder observar.
Així fou. Quan el xicot demanà poder pixar a la figuera va anar i la mare que va aguaitar correguent a la casa va entrar. I la filla que a la mare va vore, li preguntà:
- Què passa mare?
- No res filla que si no el vols, per a mi el mànec d’aixà.

Demanar l’entrada amb el garrot

Dissabte 9 de febrer de 2008

Fa molts anys a Picassent per demanar l’entrada a casa de la novia es feia servir per costum el llançar el garrot a l’entrada de la casa dels sogres.
Doncs el que el garrot llancés una estona s’esperés, i si el sogre no li’l tornava a tirar al carrer, ja podia entrar.
El que passà, que un cas es donà, que al sogre al comú agafà i en eixir i vore algú allí dins, a garrotades el mamprengué.

Xiques d’Alaquàs i Aldaia

Xiques d’Alaquàs i Aldaia,
ja podeu alçar bandera.

Xiques d’Alaquàs i Aldaia,
ja podeu alçar bandera
que totes les torrentines,
que totes les torrentines,
que totes les torrentines
han caigut en la ratera

(El regal és la transmissió de la tradició oral d’un poble que, malgrat tot, s’entesta, després de 300 anys, en no voler morir del tot. Consol)

“Coqui, el pintor “Verbàs”"

25-01-2008

Coqui era un pintor “verbàs”
que morí el segle passat a València
i deixà de contes, un cavalló.

El Sopar li encarregà
un senyor molt religiós
i ni curt ni mandrós
feu el quadre a l’endemà.

Dotze apòstols i el Senyor
havien de figurar
i catorze en va endossar
aquest celebre pintor.

Tornà l’home a pel retrat
per cert, que el trobà ben fet
i a l’aguaitar al llunaret
exclamà: quin desacatament.

“Vosté ha pintat al tun tun (o a burro barra, diu Tòfol)
ni sap un mos de la bíblia
ni coneix aquesta família
perquè ací en sobra un”

“No s’apure bon germà”
diu Coqui en mitja brometa
“veu aquell de la voreta?
doncs, eixe sopa i se’n va”.