LAS AVENTURAS DE MI AMIGO ELOY POR ALEJANDRO SIERRA

Cuando ocurrió lo que te voy a contar,  Eloy era transportista. Bajaba del pueblo bien moreno y templado por el trabajo.

Un día que vino a hacer un porte a Silla, en Valencia, se fue buscando una barbería para cortarse el pelo. Preguntó y le dijeron, “ahí más adelante hay una”. Y en esto que pasaban dos o tres chicas, no sé que piropo les diría que ellas le contestaron: “calla, cara de porc negre”.

Al llegar a la barbería preguntó:

-          Oiga, unas chicas que me han dicho “cara de porc negre”.

-          ¿Eso le han dicho? Y entonces todos se pusieron a reir. ¿Sabe usted lo que le han dicho? Cara de gorrino negro.

Y él también se echó a reir.

ROMANCE “LA ZORRA Y EL CAZADOR DE FUENTELESPINO DE MOYA” POR SEGUNDO “VENTANO”

Éste se llamaba Eliseo. A la zorra de batida una mañana nos fuimos por darle la alternativa. Pensando que era más fino, en montes de Fuentehaca y Puntal de San Francisco sonó la trompa de caza; entre seguidos gritos en la cuesta de Los Cerezos estaban las escopetas.

 Allí fue donde Eliseo descargaba su conciencia.Una zorra dando saltos se presentó a su vera y le pareció el “ardacho” que había en Tejeda. Aunque es un robusto mozo se le acortaron las fuerzas y en su mano no hubo dueño para disparar la escopeta.Miguel Escamilla, el tigre de la campaña, también la mató ese día a una distancia muy larga.Pero Eliseo asustado de aquella cacería le tuvieron que sangrar y aplicarle sanguijuelas.

Al enterarse del caso todos los cazadores del pueblo lo solicitaron por su buen comportamiento.

 Al enterarse sus tios y sus primos de Henarejos, una carta, con urgencia, al momento le escribieron “que cogiera su escopeta, su cuchillo de monte, la canana y talego de cuero y se marchara con ellos a ver si pueden matar a ese lobo carnicero que devora por los valles a los rebaños enteros. Que de él se han acordado porque es un hombre de “gerbo”. Que el que lo matara para él sería el premio en arcas municipales ya que  en el pueblo de Henarejos un presupuesto muy grande hay para el que rompa su pellejo. Además los donativos de los ganaderos fuertes, si algún cazador furtivo pudiera tener la suerte, el que presente la piel de ese lobo solitario ya tendrá para comer aunque viva noventa años.El Alejandrillo regala treinta reses, otras treinta Faustinillo y Feliciano Cañete.

 Ese señor contesta: “Es imposible que vaya, porque estoy comprometido para irme al norte de España, que en la provincia de Lugo los lobos de la montaña se estan tragando a los hombres y a los burros con las cargas. Y en el momento que nieva se les meten en las casas y allí estan “rinconcentrados” los cazadores de carrancas. Yo, como soy un hombre de pecho y espalda o los lobos se me comen o voy a ser algo en España”.

 Aquí se acaba la historia de aquel cazador moderno que le parecía que las zorras y los lobos se iban a cazar durmiendo.

El autor de este romance es guarda rural del campo del pueblo de Fuentelespino de Moya. Es natural y criado Clemente Zapata, de apodo “El Chato” porque le gusta más el vino que las cepas el criarlo.

COSETES DE CULLERA II PART, PER VICENT “NYIVIT”

 

 “Tronà de pets, temporal de merda”

 “Quan la mar s’ennuvola

roda la bola

quan la mar s’arrasa

ves-te’n cap a casa”

(Vol dir que per a que vinga el bon oratge,

s’ha d’arrasar per ponent)

“Aire de ponent, l’aigua freda i el vi calent”

“De ponent ni vent ni gent”

“Home casat, ruc i estropejat”

“Ferro vell, plom i coure,

qui em vol vendre?”

Frases que cal traduir al valencià

“Dame un hueso tia”

 “Debajo de la cama tiene la mano María”

COSETES DE CULLERA I PART, PER VICENT “NYIVIT”

“Cent cinquanta dalt d’una branca

tots del mateix color,

menys, el governador”

 (El taronger)

“Sent tú un porc

a duro el porc

quants duros són?”

(Un)

“Pèls per fora

pèls per dins

alça la cama

i ja la tens dins”

 (Les calces de les dones)

“Entra ert i petorrejant

i ix moll i gotejant”

(El pimentó quan

el poses al forn)

“Una cosa com un frare

que li pega colps

a la figa ta mare”

(El morter i el picamà)

“Entre penya i penya

ix la iaia estirant-se

la grenya” 

(La bufa)

“Entre banc i banc

ix el iaio pledejant” 

(El pet)

“La lluna porta galdufa”

 (Tres pets i una bufa)

“Darrere de la porta estic

amb dos pams de figa obert

esperant a que el meu marit

me la clave de lo més erta”

(El pany)

HISTORIETES DEL MEU IAIO “MORENO” PER VICENT “L’ALFONSET”

 El iaio Moreno anava a treballar a jornal per a la casa “El Racó” al terme de Canals.

Un dia que estava per la finca escapolant unes oliveres per a que eixiren els talls nous, va i li cau una branca al cap i li fa un trauet. Clar, com la sang és tan cridanera, enseguida els de la casa, que estava a prop, quan el varen vore li portaren un tifellet amb vinagre per a curar-liu, i ell com era un tiot tan gran i tenia tants poders, agafa i li diu a una de les dones que hi havia allí:

- Porta el vinagre i voràs com el trau es cura prompte

 I va i se’l mamà tot d’un glop.

Un altre dia, a la fira de Canals, que la fan ara a Setembre, en aquella època muntaven barracons d’eixos de “sol per a homes”. I entrà a un barracó carregaet com anava i al començar a despullar-se la que estava fent el “número” va i li tira la gorra, i començà a refregar-se-la per on va voler, i no sabem exactament que va passar que després li deia la Guardia Civil:

- Moreno si vols la gorra passa per la caserna a arreplegar-la.

I no passà, no.

“A TU QUE ESCRIUS”, DE LUIS “DE SIDRO” PER A NADAL FILL

 Has vingut a demanar almoina en la cosa que no pots resistir

i és com  el que te la paraula donada abans de fugir.

 I tu, no es que sigues roí, estas tranquil i satisfet

però hi ha que vore quan et diuen una cosa“m’ha que escrius poquet”.

 No sé si serà com l’altre dia,

que vingué u a demanar el nom

i tot eren faltes d’ortografia.

“NO ES POT DISCUTIR SI NO ÉS UNA VERITAT” PER LUIS “DE SIDRO” PER A MARIANO “COET”

Perquè per a parlar de coses d’aquestes, “encara que siga migdia

has de dir el que ha passat si davant hi ha un policia”.

Enrecorda’t de lo teu molt tranquil i satisfet,

enrecorda’t per l’amor de Déu, que t’ho ha manat “Coet”.

Allí està el meu amic Juliet que eixe està a les oficines

i com totes les dones l’aprecien, ell fa les coses molt fines.

 I ara anem a acabar açò amb una gran il.lusió,

que són versos d’amics que per a mi no costen res

i en la paraula que es diu, que tots demanen diners.

LA XARANGA PER JUAN BONILLO “EL FERRER”

A l’any 1934 es va formar una xaranga per fer murga. Anaven pel poble uns quants i aquest de la redona que era el mestre, açò era abans de la guerra civil. I quant anaven cantant jo anava darrere, darrere a sentir-los. Jo tenia tretze anys i ells cantaven:

Aquest nostre director

és un home de talent,

més de la meitat de dies

ell no menja de calent.

 

Menja llavors de cànem

“alpiste” i segó de garrofí,

i a cada badall que pega

s’estropeja els calcetins.

 

- – - – - – -

 

En un accident d’automòbil

que va tindre el director,

li tallaren tres costelles

i el feren en un pilot.

 

L’agafaren de seguida

i el dugueren a l’hospital

i després de la consulta

li tallaren el pardal.

 

- – - – - – -

 

Les beates d’aquest poble

ténen molt mal sentiment

volien llançar a perdre

a dos homes de Picassent.

 

L’altre dia mare i filla

un complot varen tramar

d’emportar-se’n tres al vaixell

i ofegar-los a la mar

SEMBRAR CIGRONS PER “PEP TOTXENA”

A últims de gener o primers de febrer se sembraven els cigrons. El primer que es feia era xerugar i mantornar. També amb la rella es podia passar el camp fins a dues o tres vegades per a que la terra es poguera solejar i airejar.

 Per a fer els solcs usavem el forcat (que també el gastavem per a llaurar la vinya, sembrar els cigrons i fesols, pèsols, cacau, dacsa, etc).   Darrere de l’haca i el forcat anava un home sembrant, és a dir, tirant les llavors, aleshores no es regava perquè era secà, no hi havien motors ni sistemes de reg; encara que plovia més que ara, la majoria del terme era secà.

 Una vegada els cigrons sembrats, els teniem que birbar una o dos vegades segons la brossa que es fera al camp. Jo vaig nàixer a l’any 1934, als vuit o nou anys n’estava cansat d’anar a birbar cigrons. Els vells deien que la rella portava una fonteta a la punta per a conservar la saó (és el temps que es manté la terra humida, com més plou més saó fa). Perquè un camp, si el llauraves tres o quatre voltes sempre conservava millor la saó que si el llauraves dos, i sobretot, si hi havia rosada.

 Ja a últims de juny, quan la mata estava seca i la capella es feia tota blanca, volia dir que el cigró estava ben granat, i aleshores els arrencaves. Els portaves a l’era o al corral de casa, els estenies a terra i els picaves a colp de forca i ells se separaven de la palla. En acabar arreplegaves tot el cigró que encara estava dins de la capelleta i fent un toll de 10 ó 20 centìmetres amb els cigrons, els tornaves a picar amb la forca o amb una branca. I  així esclafien i obrien les capelles  eixint els cigrons.

 En aquell temps, et parle de 1945-1950 més o menys,  la majoria del terme era secà. A la part baixa del Realó hi havia algo d’horta i se sembrava cacau. Terrabona, El Plà, Devadillo i La Coma també era tot secà.  A la banda alta del Realó hi havien vinyes, garroferes, ametlers i oliveres . A la Serra i la Soroixa havien cigrons i pèsols, també blat, ordi i civada per a fer pà.

 Alguns anys el blat es feia tisó (negre) i el tiravem. El blat feia el pà més blanc i el ordi més moré, quan el segavem el pujavem en sacs a la cambra i els dies que plovia aprofitàvem per a triar-lo separant el bo del roín.

 De cigrons, cacau i fesols, el que en tenia molts el venia.

REGAR AMB LA TAHONA, PER PEP “EL BLANCUSET”

La tahona era una mena de caixó llarg d’una llargària d’un metre i mig aproximadament, amb els laterals de fusta. La banda de l’home sense fusta i eixint de la base del caixó portava dues fustes planes i baix, al cul, enmig duia un travesser  amb unes anelles, una a cada costat, de ferro, corda o fusta per a facilitar el desplaçament de la tahona sobre la sèquia per a poder voltejar-la ja als solcs.

 Normalment, l’aigua dels sequiols estava molt fonda i açò s’empleava als camps xicotets per a plantar hortalisses per a casa, com per exemple encisams, bledes, tomates, pimentons, albergines, bajoqueta, etc.

 De tahones hi havien de varis tamanys, depenen de la corpulència de l’home que la voltejara. La tahona es recolzava damunt del costat del sequiol que donava al camp escabussant-la i quan s’omplia, s’agafaven els dos pals que s’usaven per enfonsar-la al sequiol i es voltejava a la banda del camp.

 La que gastava jo li cavien uns setanta o vuitanta litres. El tamany també anava en funció de la grandària del camp.

 Algunes dones també regaven amb la tahona, però normalment era per a regar camps de menys grandària o per a usar tahones més xicotetes.

 Aquestes tahones se les feiem nosaltres amb fustes velles, normalment de pi que era més lleugera.